• La passió per la moda et ve de petita?
Sí. Me’n recordo, per exemple, quan anava a la platja i anava dibuixant roba. Sempre m’ha atret aquest món, tenia molt clar que volia estudiar disseny de moda. Vaig cursar el batxillerat artístic, i llavors ja el grau de dissenyadora de moda. Dins del disseny, m’interessava molt el patronatge i volia fer el postgrau d’això.

• Una setmana després de començar aquest màster, tens un accident de trànsit. Recordes alguna cosa?

Hi ha un mes de la meva vida que el tinc completament esborrat, des d’uns dies abans de l’accident fins ben bé finals de novembre, que és quan vaig començar a recuperar una mica la memòria. Arran del traumatisme, les connexions del meu cap s’havien com desconnectat. A l’hospital em van dir que no em podien assegurar quan començaria a recuperar la memòria. Per sort només va ser un mes.

• Pel que t’han explicat, què va passar?
Jo anava a Barcelona, com gairebé cada dia. A la corba del Pinós, el cotxe em va patinar i vaig sortir volant, bàsicament. Es veu que vaig estar conscient fins que els bombers em van treure del cotxe, quan vaig entrar en coma i em van portar en helicòpter al Parc Taulí de Sabadell.

• L’accident ha portat a la vida una millor versió de la Laura?
A la Guttmann vaig conèixer un noi jove, en Sergi, que deia que després del seu accident s’havia transformat en en Sergi 2.0. Doncs jo soc la Laura 2.0.

• Els de casa ho han passat molt malament?
El record que tinc jo de tot plegat és molt diferent del que tenen ells. Als meus pares els va caure el món a sobre, òbviament. Els van trucar que anessin a l’hospital, però no els van informar de res més. L’Aina, la meva germana, estava entrenant i se’n va assabentar després. Li va agafar un atac d’angoixa tan fort, que quan va arribar se la van haver d’endur els metges. Per ells va ser molt dur.

• La relació amb la família també ha canviat des d’aquell dia?
Jo crec que sí. Amb la meva germana sempre ens hem estimat molt, però potser no ens ho demostràvem gaire. Des de llavors, penso que el tracte i l’afecte que tenim és molt més proper. Estem més unides que mai.

• Has tingut alguna seqüela física o psicològica?

Físicament, em va quedar una vèrtebra xafada, però mai he notat dolor. Em va costar uns dies tornar a ser autònoma, era com un pes mort. Psicològicament, la memòria i la confiança, em costava estar segura de mi mateixa o de les coses que deia, necessitava l’aprovació d’altres. Llavors, durant una època vaig canviar una mica el meu caràcter, estava molt desinhibida. La meva germana sempre diu que semblava que m’hagués fumat alguna cosa... També estava desorientada, no entenia el perquè de les coses. Fins que vaig anar a fer teràpia a l’Institut Guttmann, amb altra gent que havia perdut la memòria. Allò va ser un xoc de realitat.

• En aquell moment et vas adonar que no estaves bé?
Sí, però també just al contrari. Que havia de donar les gràcies per estar viva, primer, i per haver tingut la sort de tenir molt poques afectacions. Jo soc molt ploranera, i no havia plorat fins al primer dia que vaig entrar allà. Va ser com un ‘clic’.

• Què t’ha ensenyat l’accident?

Jo sempre dic que ha estat una cosa positiva per a mi. M’ha ajudat a veure els grisos de la vida, que n’hi ha molts, i a no ser tan radical amb segons què. També m’ha ensenyat a donar les gràcies. La vida em va donar una segona oportunitat, ho he d’agrair per sempre. Des de llavors, intento polir coses de mi per ser una millor persona.