La competició esportiva és una professió que per molta gent representa complir un somni. No obstant això, per arribar-hi i, sobretot, per mantenir-s’hi, calen una sèrie de sacrificis i una dedicació exclusiva per respondre a les expectatives i assumir la pressió de guanyar. Aquest fet, en alguns casos, pot acabar passant factura a nivell mental.

Aquesta és la situació en què s’ha trobat immers Pau Menoyo, campió del Món júnior de descens en bicicleta i guanyador de diverses proves en l’àmbit nacional. A principis d’aquest any, però, el santjoaní va dir prou, aturant en sec la seva carrera professional. “Des de petit he tingut moltes expectatives a sobre. Això és una motxilla que portes des de molt jove i és difícil de gestionar. Hi ha gent que ho porta millor que d’altre, i, en el meu cas, era un dels meus punts dèbils. Això és el que ha fet que tingui ganes de deixar d’exposar-me a aquesta pressió i tenir més llibertat i tranquil·litat”, ha explicat el ciclista Pau Menoyo, al programa ‘Només Esport’. 

El santjoaní ha estat considerat durant anys com una de les grans promeses d’Espanya en el món del descens en bicicleta. Per un cantó, això li va permetre obtenir contractes professionals i participar a les competicions del més alt nivell, però per l’altre li va comportar una pressió constant per mantenir-se a dalt de tot, una motxilla que pesa, i que costa de gestionar. “Entrenes i entrenes, i mai és suficient. I si un altre entrena més que tu, et guanyarà. Tens una pressió constant de sempre estar al millor nivell, sempre millorant. A més, competim per un contracte. Si no fas resultats, te’n vas al carrer. Així funciona l’esport de competició”, ha comentat Menoyo. 

La visió sobre aquest tipus de vida des de l’exterior pot ser enganyosa. El que alguns veuen com un privilegi, d’altres hi troben un infern ple de dificultats i situacions d’esgotament psicològic. “La gent somia en ser esportista professional i comenta molt, com en el món del futbol. Tothom parla com si fos molt fàcil i com si els esportistes tinguessin una ‘vidorra’. I és cert, tenim una vida que moltíssima gent com jo somia tenir, però també és una vida molt dura i sacrificada. No feia res més que anar amb bici”, ha subratllat el ciclista. 

Menoyo assegura que la decisió és ferma, però no tanca la porta a tornar-hi si el cos li demana.