Benvolgut agost

És dia de mercat. Me'n vaig decidit cap a una paradeta i compro 4 tomàquets que fan bona cara. Em surten a preu de Cartier, gairebé un euro per tomàquet i, cap a casa, penso si menjar-me'ls, o posar-los-hi un penjoll i regalar-los. Al final decideixo anar per feina i quan els rento, veig amb disgust que n'hi ha un que està mig fet malbé, però que la senyora de la paradeta m'ha amagat delicadament per tal de no ferir els meus sentiments. Em fa ràbia, molta ràbia, perquè em recorda quan era menut, i la mare m'enviava a buscar fruita i verdura, quan, normalment, m'encolomaven alguna peça macada, aixafada o ferida de mort.

 

Jo sempre em vaig preguntar si era per la meva cara de bon nen o senzillament de babau. La mare, en canvi, no tenia dubtes: em tractava de gamarús i em manava tornar a la botiga a reclamar. Cosa aquesta, que no vaig fer mai, ja que tímid com era, m'hauria deixat amputar una orella abans de tornar a la botiga. En fi, que tot acabava penjat i l'única cosa positiva que en treia era que no em manaven més a comprar, excepte quan no hi hagués a mà cap altre de més espavilat.
La segona cosa és que quan estava fent cua a la paradeta, en què només hi havia una senyora comprant, n'arriba una altra i em deixa anar la típica pregunta: És vostè l'últim?

 

No suporto que em facin aquesta pregunta i molt menys quan només hi ha dues persones a la cua. De manera que li vaig contestar com els cavalls: una bufada i un cop de cap. Però la cosa no acaba aquí. Quan la senyora del davant se'n va, em passa la del darrera i després es para, em mira i diu: Ah!, em pensava que anaven junts! I jo penso: així, per què em demana qui és l'últim?
Això es repeteix cada mes d'agost i ja n'estic tip. No sé si és per la meva cara de bon nen o de babau, però aquestes senyores que solen ser estrangeres, del regne de Colau, i que no es disculpen mai, convençudes que em poden passar impunement al davant, ja no ho faran més.
Com tot bon habitant dels Pirineus, i seguint una tradició familiar, tinc emmagatzemats menjar, conserves i congelats per si de cas ens cau una nevada d'un metre i mig de neu i no podem sortir de casa. Cosa improbable a l'agost, però és que moltes ja les tinc des del Nadal passat.

 

Així que, sentint-ho molt, ja no sortiré més a comprar en tot el que queda de l'Agost i, entretant, cultivaré al balcó de casa uns quants tomàquets, que sempre em sortiran més a compte.
Tinc molt clar que les bosses de plàstic s'acabaran un dia o altre, però la beneiteria humana, aquesta no té fi.
Bones vacances.