De ja fa setmanes (potser mesos) els mitjans de comunicació, bé siguin diaris, ràdios, televisions,... És igual, tots ells ens inunden diàriament amb notícies i comentaris del procés, de les seves seqüeles, crucificant (o glorificant, segons el cas) els protagonistes dels fets. Ja siguin els d’aquí, ja siguin els d’allà. I el cert és, des del meu punt de vista, el públic n’estem tan saturats que, allò que ens puguin dir en res farà variar el nostre criteri de ciutadà de peu. Crec honestament que cada un de nosaltres, de ja fa temps, sabem qui som, i sabem on som; m’atreviria a dir, i sabem a on i cap a on volem anar. Poden anar fabricant culpables, víctimes, màrtirs, o com se’ls vulgui anomenar. És indiferent.

De sempre la nostra ha estat, i encara és una terra de pas, i també d’acollida. Allò del català de tota la vida, de set generacions, això ja és història, tan sols cal mirar el nostre entorn, i veureu catalans de “pedra picada” que es diuen Gutierrez, Lòpez, Garcia, ... Això des de l’altiplà (a mi m’agrada dir “la meseta”) encara no ho han entès. Ells que en un temps varen forjar un imperi no ho han entès i no ho han sabut administrar.

Cal que siguem, hem de ser, amablement tossuts

Un exemple de com administrar un imperi que “allà” no han entès. Corria l’any 89 abans de Crist (fa ara 2109 anys) els romans anaven a la grenya entre ells mateixos. Les dues faccions varen enfrontar-se en diverses ocasions, la més decisiva potser, va ser en la ciutat d’Asculum (avui Ascoli), propera al mar Adriàtic (al clatell de Roma). Com podeu suposar una de les dues faccions va guanyar. A criteri dels vencedors, comanats per Gneu Pompeu Estrabó, una unitat de cavalleria anomenada Turma, composta per 30 genets ibers, va tenir un paper decisiu en els combats i per aquesta raó varen decidir de concedir-los diverses distincions, entre elles, la més preuada, la ciutadania romana. I perquè en quedés constància del fet varen fer una placa (tabula, en diuen ells) de bronze on s’explica tot això, i s’hi ressenyen els noms de tots els membres de la turma i... ATENCIÓ ! la seva nacionalitat. És a dir, l’imperi més gran d’aquells temps (tot i que encara era una república) concedeix la ciutadania romana a gents d’altres nacionalitats sense que tinguin, que renunciar o abjurar dels seus orígens. Entre ells n’hi havia de la zona de Lleida (Ilerdenses), de l’alt Berguedà (Bagarenses), de l’alta Cerdanya (Libenses) i també de la zona de Vic (Ausonenses). Aquest testimoni de la nostra història avui encara el podrem veure si anem el Museus Capitolins, de la Ciutat Eterna. 

Quina lliçó de grandesa. 2109 anys i, “allà”, encara hi ha qui no ho entén. La gran majoria. La immensa majoria, m’atreveixo a dir, de ciutadans de Catalunya, no tindríem cap inconvenient en viure “dintre” del Regne d’Espanya, si “allà” tinguessin l’apertura de mires que va tenir Roma: ciutadà de Roma, de nacionalitat ausetana. Renoi, que bé que sona!

És veritat que la Catalunya estat, és hereva dels carolingis. És veritat. Però també és cert que ells s’emmirallaven en l’imperi romà. I els catalans, com a societat, com a llengua, com a cultura, amb tots els matisos que es vulgui, som fills de Romà. Potser per això som un país d’acollida.

Arribats a aquest punt em venen a la memòria aquells versos d’Antonio Machado, bon coneixedor de les terres castellanes i de la seva gent, ja que fou catedràtic a Sòria. En la seva obra “A orillas del Duero” ens diu:

Castilla miserable,

ayer dominadora,

envuelta en sus andrajos, 

desprecia cuanto ignora.

Aquest gran poeta andalús, espanyol per vocació, va haver d’anar a morir a les terres catalanes del nord, i el podeu visitar, la seva tomba, en el cementiri de Cotlliure.

De tot el que us he dit, se’n desprèn una sola idea, que en certa manera és una de les meves normes de vida: Cal que siguem, hem de ser, amablement tossuts. O així m’ho sembla.