Aquest estiu estrany fem menys i recordem més.

Fa alguns dies veient la platja molt més buida vaig pensar que aquest any a part de la seguretat també es garanteix la intimitat. I sense voler vaig recordar una història de l’estiu passat, quan no es respectaven les distàncies i les tovalloles d’uns cavalcaven les dels altres i senties el que s’explicaven sense voler escoltar-ho.

Les onades ho contemplaven una i altra vegada, fins que una més trapella es va imposar a les altres i va engolir castell i muralla

Va ser una conversa que em va deixar un regust estrany perquè des de l’estima i la bona fe res va ser com els protagonistes volien. I en vaig treure una lliçó. Un d’aquells aprenentatges que l’atzar et serveix en safata i l’objectivitat et permet fer-ne la lectura correcta.

Es van asseure una àvia i un nét a peu de platja, arran de mar, al meu costat.

El nen estava eufòric, nerviós, frisava per banyar-se i fer castells. L’àvia atabalada l’untava concentrada procurant que no quedés cap centímetre sense protecció. El nen li manava la pressa perquè volia entrar a l’aigua. L’àvia va canviar el to i amb solemnitat li va dir que la mar era traïdora i li va argumentar que no podia banyar-se més amunt dels genolls. El nen va somriure... els seus sis o set anys ja li permetien saber que la bandera verda que onejava era sinònim de tranquil•litat i així li va fer saber a l’àvia.

Ella li va dir que les banderes no compten quan no hi ha els pares i el nen es va posar a plorar. El va consolar amb estima i tendresa i li va proposar fer un castell i una muralla.

El nen hi va accedir. I es posaren a fer una construcció que va ocupar-los una estona prou llarga.

El nen reclamava l’aigua... Només els peuets -suplicava l’àvia. Així van passar mig matí, posant bé la gorra i renovant la protecció solar quan semblava que ja tocava.

La muralla feia ben bé un metre quadrat i el castell del mig era com els de play mòbil. Una passada.

El nen orgullós, l’àvia conformada.

Les onades ho contemplaven una i altra vegada, fins que una més trapella es va imposar a les altres i va engolir castell i muralla.

El nen es va posar a plorar. Va dir que ell havia vingut a banyar-se.

L’àvia va arreplegar les coses i li va dir que ja era hora d’anar a dinar a casa. Que es menjaria un plat de macarrons boníssims i després jugarien a cartes.

Van marxar agafats de la mà, el nen plorós i l’àvia resignada i de lluny la remor de les onades.

Merda de pors!! Penso jo. Que ens bloquegen i trasbalsen. Reflexiono cinc minuts: les meves pors no han de ser mai les dels altres. Ni quan ens mou l’estima més preuada. Hem de saber estimar i estar al costat dels altres emprant tots els recursos i evitant transmetre por. M’ho anoto amb majúscules per recordar-m’ho en qualsevol de les responsabilitats que la vida em depara.