Un variat recull de premsa comarcal s’ha fet ressò darrerament de les manifestacions i protestes ciutadanes contra tres iniciatives que afecten un parell de municipis de la comarca. Una d’elles és el polígon de can Franquesa de Ripoll. Sobre aquest he manifestat escepticisme en algun moment per considerar-lo innecessari i inadequat, a banda dels contenciosos administratius que arrossega. Una altra és també força discutible: un telecadira enfilaria la muntanya del Catllar perquè els ciclistes poguessin precipitar-se rostos avall per corriols de diversa dificultat. Caldria saber-ne més detalls, però em fa pensar en una brillant idea municipal de principis del segle passat de fer-hi un telefèric per gaudir de les vistes del poble. Però crec que la tercera és la més pintoresca: ni més ni menys que crear un vedat privat de caça entre un parell de municipis del Berguedà i les Llosses. Entenc que el projecte consistiria a encerclar un fotimer d’hectàrees de bosc, criar-hi cérvols i cobrar per pelar-los a trets. Ja sé que dit així no rememora les obres sobre cacera de Miguel Delibes, però no sé com simplificar-ho millor.

Em pensava que el retrat social que feia La escopeta nacional del gran Berlanga ja havia estat superat

Com que tinc amics caçadors, no vull entrar a matar (mai més ben dit, oi?) amb el tema, però haig de reconèixer que si això de la caça ja em cau força lluny, la cosa aquesta de criar bestioles per deixar-les anar i tirotejar-les, sense que tinguin cap possibilitat de defensa o fugida, em sembla força casposa.

Quan jo era nen i vivia a Barcelona, tenia coneixement del suposat esport d’una certa alta societat catalana que era el tir al colomí. Bé, de fet mai n’havia sentit dir així, ja que tothom en teia el tiro de pichón. El club que n’era responsable s’ubicava a la muntanya de Montjuïc, i l’activitat consistia a alliberar colomins que havien estat criats en gàbies perquè els senyors els omplissin de perdigons. L’emoció i bellesa de tal activitat se m’escapaven, igual que alguna bestiola afortunada per la poca punteria de l’escopeter, que volava cap al mar o es refugiava als jardins de Costa i Llobera on tal volta iniciaria una nova vida. La ciutat comtal era la capital mundial de la finesa aquesta i s’hi havien organitzat campionats europeus i mundials. La història s’acabà fa ja algunes dècades amb els moviments de protecció dels animals i, tal volta, per l’escassedat de capitalistes armats disposats a pagar per una bajanada de tals dimensions.

Crec que les preguntes pertinents davant d’una iniciativa cinegètica que multiplica per molt la de l’abatiment del colomí, són: és veritat que a algú se li ha acudit? És cert que ja han estat comprades a bon preu algunes finques amb aquesta finalitat? Pot ser que els ajuntaments de la zona no n’estiguin assabentats? Hi ha risc que les masoveries ubicades en aquests terrenys siguin desallotjades? Té cap ni peus que d’una banda prohibim les corrides de toros i de l’altra muntem aquest San Fermín de cérvols en captivitat?

La veritat, em pensava que el retrat social que feia La escopeta nacional del gran Berlanga ja havia estat superat. Es veu que no.