Quan el pes de tota una institució recau sobre teu, només hi ha una norma que importi: reputació, reputació i reputació. Gestionar aquest negociat no és fàcil. Suposa viure amb l’angoixa constant de no saber quin serà el moviment que deixarà en escac i mat a la marca i, per tant, la llavor del canvi. Ja sigui una entitat de poble o la totpoderosa monarquia, una crisi reputacional pot desembocar amb una pèrdua de suport que portarà a la seva desaparició.

Sense més preludis, anem al gra. És la fugida de l’emèrit la gota que decantarà el vas contra la monarquia a l’Estat?

Aquesta és la pregunta que ens hem plantejat molts aquests dies. Malgrat la premeditada orquestració per minimitzar els danys de tot aquest despropòsit, passats uns dies ja podem fer una previsió més curosa de qui és l’impacte esperat.

És obvi que el suport amb tot el que suposa la figura del cap d’Estat ha anat clarament a la baixa en els últims anys

Perquè una institució canviï, la ciència del canvi és clara i diàfana. Cal que s’alineïn tres factors: el desencís, els actors del canvi i la conjuntura.

En aquest sentit, és obvi que el suport amb tot el que suposa la figura del cap d’Estat ha anat clarament a la baixa en els últims anys. Que el CIS no pregunti sobre el tema des de l’abdicació del Rei el 2015 és mostra suficient, però tots els sondejos recents demostren que Espanya a dia d’avui és republicana. A això se li suma l’herència de descrèdit envers els partits i a l’elit dirigent que facilita una cultura fatalista on, per primera vegada, tot trontolla. Avui les institucions espanyoles són un polvorí.

Pel que fa als actors, alguns es sorprendran si dic que també estem en la millor situació possible per acabar amb la monarquia. Alerta, no és que estigui cec davant la constant pèrdua de votants de Podemos arreu de l’Estat, sinó que no sóc l’únic en creure que qui portarà la república a Espanya serà la dreta. L’auge de Vox i la recuperació dels sobiranistes a Galícia i Euskadi fa que el camp de batalla estigui servit. L’esquerra que sustenta la monarquia com el mal menor es desgasta a poc a poc i malgrat que el PP segueixi recolzant el monarca, s’haurà de veure què dirà Casado en el moment que Abascal es senti prou fort per alçar la veu i menjar-li més part del pastís.

Així doncs, ja tenim dos els tres factors alineats, però... sempre hi ha un però. En aquest cas és la conjuntura.

S’ha parlat molt de que la crisi econòmica actual reclama estabilitat. Això ja és garantia suficient perquè no canvi res. No obstant, tampoc hem d’oblidar que la monarquia segueix sent el dic de contenció contra l’independentisme i això sí que és el que més uneix al poble espanyol. L’eterna paradoxa d’Espanya. El cicle viciós que fa que cada tres dècades els anticossos antimonàrquics reforcin les defenses del conservadorisme institucional. No és d’estranyar que les principals crisis reputacionals que ha viscut l’Estat hagin passat en moments de debilitat de l’esquerra. Qui sap si això també entrava en el famós “atado y bien atado”.

En resum, tornem al clàssic de canviar per no canviar res. Quatre notícies, algunes reprimendes i cap conseqüència.

Bé, una repercussió sí que tindrà. Tot aquest enrenou està corrent arreu del món mostrant, una vegada més, la imatge de país de pandereta. Mentre als Estats Units evidenciaran la permeabilitat del sistema elegint a una vicepresidenta de la comunitat que més ha crescut en els últims 10 anys, nosaltres seguirem com sempre. L’ombra del règim del 78 serà llarga i suficientment devastadora per tornar a col·locar Espanya on era. Potser no anirem enrere, però ja fa massa temps que veiem tots els demés anar molt més endavant.