La democràcia sempre ha estat un joc de majories. Governa i propugna lleis aquella persona o partit capaç de conformar una majoria al voltant del seu candidat i de les seves propostes. Ho hem vist moltíssimes vegades al llarg de la nostra història parlamentària així com en els últims temps. Per posar un exemple recent, els actuals pressupostos de la Generalitat es van aprovar in extremis amb el vot favorable d’Esquerra Republicana, que governa en minoria, PSC i Comuns. Junts per Catalunya, que acabava de sortir del govern, hi va votar en contra per marcar perfil propi, com si gran part de l’elaboració d’aquests no hagués estat responsabilitat de les conselleries que dirigien fins pocs mesos abans.

A les Eleccions Generals del 23 de juliol hem vist que la llista més votada va resultar ser la del Partit Popular, amb un 33% dels sufragis i 137 diputats, mentre la segona força, el PSOE, obtenia un 31,7% dels vots i 121 escons. A la seu Popular, però, l’ambient que s’hi respirava era el de derrota de Feijóo mentre a Ferraz se celebrava uns resultats que només ells creien possibles fins unes hores abans. Per què? Doncs, perquè la política Popular de pactes a autonomies i ajuntaments dels darrers mesos, sempre i únicament de la mà del partit d’extrema dreta de VOX i foragitant la llista més votada, la del PSOE, fa pràcticament impossible la investidura de Feijóo i suposa, a més, que el seu reclam de deixar governar la llista més votada sigui un dels majors exemples de cinisme polític vist darrerament.

Ni tan sols ha intentat negociar res amb la resta de formacions, esperant poder continuar amb la cantarella victimista

Tot i les evidents dificultats, que ningú nega, en aquests moments és molt més factible que l’investit sigui Sánchez que no pas que ho sigui Feijóo. Mentre escric aquestes línies encara no s’ha tancat cap acord per a la conformació de la Mesa del Congrés dels Diputats. Caldrà veure com es desenvolupen els esdeveniments respecte de la constitució d’aquesta abans de l’entrada en escena del tercer actor en discòrdia: la repetició de les eleccions generals a finals de tardor.

A Ripoll, en aquests moments, la situació és força similar. Aliança Catalana no ha set capaç de conformar una majoria que li garanteixi la governabilitat i algunes de les seves accions en aquests dos mesos des de la constitució de l’actual consistori no hi ajudaran gens. De fet, ni tan sols ha intentat negociar res amb la resta de formacions, esperant poder continuar amb la cantarella victimista a la qual l’alcaldessa ja ens té acostumats des del passat mandat. Com a mostra, uns botons: no es van aprovar en primera instància els membres que havien de formar les Comissions Informatives de l’Ajuntament i s’han aprovat diverses mocions proposades des de l’oposició que, tot i no comptar amb el suport de l’Equip de Govern, sí que han sabut reunir els suports necessaris per prosperar.

Fora bo que Junts per Catalunya en prengui nota i tingui present aquest joc de majories que s’està formant tant al Congrés dels Diputats com al nostre Ajuntament perquè és el que millor reflecteix una societat que, per més que s’hi entestin uns (PP i VOX) i altres (Aliança Catalana), és plural i diversa, però té ganes d’entendre’s, progressar i conviure en pau.