La soledat es pot experimentar com una realitat física o psicològica. Tal com passa amb totes les vivències humanes, la percepció que en tenim depèn de la interpretació que en fem. Tothom necessita moments de soledat en algun moment del dia, ja sigui per treballar, pensar o descansar. És en la soledat i en l'experiència d'estar amb un mateix que podem afrontar la vida quotidiana i fer aflorar els talents personals.

«Els sants i els filòsofs necessiten la soledat perquè és l'única manera d'entrar en la contemplació», escrivia Petrarca el 1346. «És possible que la gent corrent prosperi millor en companyia, però els savis mantenen un vincle especial amb la soledat, la reclusió i el silenci.» No és casual que Europa es forjés a redós dels monestirs benedictins, sota el lema de l'«ora et labora» de Sant Benet. Ara que celebrem el mil·lenari de Montserrat, és oportú recordar que existeix una manera de viure sol —que no pas aïllat— que pot ser molt productiva, obrint les portes a noves realitats i experiències vitals.

El lema de les celebracions montserratines, «ora, lege, labora, rege te ipsum in comunitate» (prega, llegeix, treballa i governa't a tu mateix en comunitat), podria adoptar-se com un lema europeu per al segle XXI. Perquè no som res sense els altres. Venim d'una família, d'una comunitat. Fins i tot Mowgli, el nen del Llibre de la Selva, tenia uns pares, i els nens perduts de Peter Pan buscaven una mare que els acollís i els ajudés a deixar de sentir-se sols i perduts.

Sentir-se sol, però, implica un sentiment pejoratiu, una càrrega negativa associada a la manca de connexions personals. Aquesta manca d'interrelació, necessària per construir-se un mateix, dificulta el diàleg amb els altres i la conformació d'una societat cohesionada. La soledat no desitjada genera un dolor per l'absència d'allò que falta -amistat, família, parella- i és en aquest punt que s'inicia la reconstrucció personal, posant en marxa els recursos necessaris per continuar vivint amb plenitud.

Viure de cara a la galeria, intentant apaivagar la solitud interior amb soroll, entreteniment i consumisme, només pot conduir a més desassossec i tristesa

La pandèmia ha accentuat aquesta soledat no desitjada en totes les franges d'edat. Els més joves, enganxats a les pantalles i a les xarxes socials, sovint no troben espais reals de connexió. Els més grans, si no vigilen, poden quedar desconnectats d'amics i associacions. La imatge dels joves asseguts en un banc, cadascú absort en la pantalla del seu mòbil, és simptomàtica d'aquesta situació. A mesura que augmenta l'ús dels dispositius, també creixen els problemes mentals del jovent, que sovint no accepten la realitat ni els seus obstacles. Però la vida no és senzilla. Sovint ens la compliquem més quan no acceptem la seva complexitat i busquem solucions fàcils a problemes difícils, cosa que pot portar a l'autoengany i, fins i tot, a la destrucció personal.

La història és plena de joves exitosos que han acabat malament perquè no han après a estar sols. Figures com Kurt Cobain, Michael Jackson, Amy Winehouse o Liam Payne són exemples tràgics d'aquesta incapacitat.

Practicar una soledat sana pot ajudar a desenvolupar el deseiximent i el desapego envers les coses materials que tant ens preocupen. Si som capaços de trobar-nos amb nosaltres mateixos, creixent en autoconeixement, podem aconseguir que la felicitat depengui de nosaltres mateixos i no de les valoracions externes, sovint superficials o interessades, dels altres.

Estem en un moment de canvi de mentalitat accelerat. Els europeus correm el risc de caure en la paradoxa de creure que ho tenim tot, mentre ens falta el més important: el propòsit de la nostra existència. Viure de cara a la galeria, intentant apaivagar la solitud interior amb soroll, entreteniment i consumisme, només pot conduir a més desassossec i tristesa, a aquella fatiga que descriu Byung-Chul Han quan parla de la societat del cansament, incapaç d'estar sola.

Per això cal aprendre a meditar, pregar i conèixer-nos millor. Així podrem començar a acceptar-nos tal com som, perdonar-nos allò que no ens agrada de nosaltres mateixos i oferir al món els talents que hem rebut per al bé comú (Mt 25,14).