Potser és una percepció personal però cada vegada més vivim en una societat més crispada, més individualista i més solitària. Gairebé ho tenim tot però alhora ens creem més necessitats i tot això no va en benefici d'un millor estat anímic de les persones.

Vivim en una societat hiperconnectada. Els infants, els adolescents i fins i tot molts avis passem hores davant d'una pantalla, ja sigui un mòbil, una tauleta o un ordinador. I, paradoxalment, mai havíem estat tan sols. La tecnologia ens acosta a persones llunyanes, però massa sovint ens allunya de qui tenim al costat.

Els nens creixen entre pantalles, sovint més atents a les notificacions que a la veu dels pares. Els adolescents viuen immersos en xarxes socials que projecten una felicitat fictícia, i que acaben generant ansietat i sensació de buit i molts avis, en silenci, esperen una visita o una trucada mentre el món gira a una velocitat que ja no poden seguir.

La tecnologia ens acosta a persones llunyanes, però massa sovint ens allunya de qui tenim al costat

La solitud no és només un sentiment individual; és també un símptoma col·lectiu. Només cal veure la quantitat de persones grans que viuen soles a casa seva o en una residència, la quantitat d'adolescents amb problemes de depressió amb un índex considerable de suïcidis. Ens falta mirar-nos als ulls, escoltar-nos de veritat, compartir temps sense presses, plorar plegats, abraçar-nos quan estem tristos... en definitiva, empatitzar amb les persones que estimem, posar-nos al seu lloc, escoltar-los, fer-los saber que no estan sols.

Llegia, fa pocs dies, que a Dinamarca, un dels països considerats més feliços del món, fa anys que les escoles inclouen al currículum l'ensenyament de l'empatia. Els infants aprenen a posar-se al lloc de l'altre, a escoltar sense jutjar, a cooperar en lloc de competir. Una hora setmanal es dedica explícitament a treballar aquestes habilitats.

Aquesta educació emocional té conseqüències clares: joves més preparats per a la vida social, menys nivells de ‘bullying' i una societat amb més confiança. La felicitat danesa no s'explica només pels salaris o l'estat del benestar; també s'arrela en la capacitat de cuidar els vincles humans.

Si volem combatre la solitud que envaeix generacions senceres, hem d'aprendre d'aquest model. Potser no cal renunciar a la tecnologia -seria ingenu i impossible-, però sí aprendre a usar-la amb consciència i equilibrar-la amb el contacte real.

És evident que no pot ser tasca exclusiva de l'escola mentre les famílies ensenyen als fills que són els reis de l'univers amb tots els drets i cap deure.

Introduir l'empatia a les escoles i a les famílies no ha de ser una moda pedagògica: és una necessitat social. Si eduquem nens capaços d'entendre els sentiments dels altres, tindrem adolescents menys sols i adults més preparats per acompanyar els seus pares i avis.

La felicitat col·lectiva comença en un gest senzill: mirar menys el mòbil i mirar més les persones.