La Generalitat, la diputació, els consells comarcals i els ajuntaments configuren l'estructura de l'administració pensada per donar resposta a les necessitats dels habitants d'arreu del país, així com de tots els pobles, viles i ciutats que conformen el territori català.

En el context actual, però, s'ha evidenciat que el nostre petit país no es caracteritza precisament per la cultura del consens. Aquest fet accentua la necessitat de revisar amb deteniment l'estructura i el funcionament del cos administratiu. Des de les eleccions del 2023, el Ripollès i el municipi de Ripoll han esdevingut el centre del debat polític nacional, sovint en detriment de les necessitats reals de la comunitat local, subordinades a un discurs institucional d'abast general.

Davant d'aquesta situació, cal preguntar-se: hi ha algun representant polític a la Generalitat que entengui clarament que la política local no pot quedar supeditada al posicionament nacional? És evident que aquells que estem vinculats a moviments col·lectius, a l'activisme o a posicionaments polítics definits travessem moments complexos; tanmateix, des d'altres institucions encara es dificulta més la tasca.

S’ha prioritzat la necessitat de sostenir un determinat relat polític per damunt de les necessitats i la veu dels ripollesos i ripolleses

Molts veïns i veïnes no han entès la decisió del Partit dels (pseudo)socialistes de Catalunya d'expulsar dos dels seus regidors, una mesura percebuda com poc intel·ligent i excessivament autoritària. Aquesta decisió, a més, s'ha executat d'una manera freda, calculada i impersonal, tot i que aquests regidors eren, al mateix temps, cares visibles de la institució a nivell comarcal. Sembla que el partit ha oblidat que van ser precisament aquests representants els que es van mantenir fidels a la formació, fins i tot quan el context nacional els era advers.

I és precisament a partir d'aquesta decisió que s'obre un interrogant inevitable: què passarà ara?

La preocupació no hauria de centrar-se en el futur dels (pseudo)socialistes, sinó en les conseqüències que aquesta manera de fer té sobre el territori. Des d'una lògica marcadament centralista, s'ha renunciat a la possibilitat de construir un govern alternatiu a Ripoll amb una orientació clarament antifeixista. Una renúncia que no només afecta el municipi, sinó que té un impacte directe sobre el conjunt del Ripollès.

La imposició d'aquesta mirada, allunyada de la realitat quotidiana del territori, ha deixat en un segon pla la comunitat local. S'ha prioritzat la necessitat de sostenir un determinat relat polític per damunt de les necessitats i la veu dels ripollesos i ripolleses. I, davant d'això, la pregunta és inevitable: qui en surt beneficiat?

Les decisions preses des dels centres de poder de Barcelona han contribuït, molt probablement, a dificultar que els (pseudo)socialistes de Ripoll puguin articular una proposta electoral competitiva de cara a les pròximes eleccions. Això, de retruc, reforça l'actual govern municipal. Però tot indica que aquest escenari no ha estat mai una preocupació real per a les estructures de poder, més centrades en la coherència del relat que no pas en les conseqüències sobre el territori.

En aquest context, Salvador Illa podria fer seva —encara que sigui de manera implícita— la coneguda frase de Mariano Rajoy: “Cuanto peor para todos, mejor. Mejor para mí el suyo beneficio político”. Una lògica que, traslladada al nostre cas, es podria resumir així: com pitjor per al Ripollès, millor per al rendiment polític en clau nacional.

Durant massa temps, hem tolerat que se'ns menystingui, que se'ns tracti com a ciutadania de segona i que casa nostra es concebi com un simple espai d'esbarjo de cap de setmana. Però hi ha una línia que no es pot continuar travessant: les decisions que afecten directament la comarca no poden seguir prenent-se des de la distància, subordinades a interessos nacionals o personals.

Perquè quan això passa, la democràcia deixa de ser una eina de representació i esdevé, simplement, un instrument al servei d'uns pocs.