Hi ha polítics que, quan es troben davant d'un argument incòmode, fan el mateix que faria un nen malcriat davant d'un problema de geometria, insulten el compàs, acusen el cartabó d'odi i proclamen que la hipotenusa fracassarà. És una actitud (de) primària, però molt estesa en aquesta política nostra, convertida ja en catequesi televisada de facècia infinita, amb faristols, gestos greus i una fe cega en què repetir paraules gruixudes i buides substitueix l'esforç ingrat de pensar.

Salvador Illa té l'aire institucional d'un prospecte farmacèutic redactat per una comissió mixta de prudència, son i cafè descafeïnat. Normalment parla com qui administra anestèsia. Però quan ha de respondre Sílvia Orriols, la cosa canvia. Se li tensa el posat, perd aquella placidesa de gestor d'aigua tèbia i li surt una mena d'emprenyament mal dissimulat, com si algú li hagués ratllat el cotxe oficial amb una clau rovellada de la plaça de Ripoll.

El problema no és que s'emprenyi. Emprenyar-se és humà, català i, si es fa abans de dinar, fins i tot saludable. El problema és que l'emprenyament li substitueix l'argument. Allà on hi hauria d'haver rèplica, hi posa desqualificació. Allà on caldria una dada, hi posa una etiqueta. Allà on hauria de desmuntar una tesi, s'enfila a la superioritat moral com qui puja a una cadira per fugir d'un ratolí.

Quan un president es posa nerviós i ja no sap fer res més que contestar amb atacs personals, la cosa ja no fa olor de lideratge

Orriols pot agradar més o menys, pot irritar, incomodar o fer sortir granissades a les ànimes delicades de la Catalunya subvencionada, però té una virtut gairebé obscena en política, argumenta. Ho fa amb ordre, amb fredor, amb una dicció precisa i una contundència que recorda aquells antics grecs que primer definien els termes, després exposaven els fets i finalment clavaven l'estocada. Quan parla, sembla que, si li deixessin una pissarra, acabaria dibuixant un diagrama causal amb fletxes, percentatges i algun cadàver retòric a peu de pàgina.

No és estrany que els posi nerviosos.

La política catalana contemporània, tan avesada a la boira lèxica, al verbalisme adipós i a les perífrasis morals, no sap què fer amb algú que diu exactament allò que vol dir. Durant anys hem viscut entre taules de diàleg, pactes de claredat, plans integrals, oficines estratègiques i observatoris diversos, tota una maquinària de combustió burocràtica destinada a produir fum sense flama. I ara resulta que una dona de Ripoll parla sense demanar perdó, sense llegir el prospecte i sense posar-se guants de làtex ideològic.

Illa, davant d'això, no sap replicar, no pot, renya. No polemitza, excomunica. No combat idees, reparteix certificats de decència democràtica des d'un taulell imaginari de la Generalitat. Quan diu a Orriols que “no és ningú” o que “fracassarà”, no formula cap argument. Formula un desig. Pitjor encara, confessa una impotència dialèctica.

Els antics en deien fal·làcia ad hominem, atacar la persona en lloc de l'argument. Si Orriols afirma A, la resposta intel·lectualment decent és demostrar que A és fals, incomplet o esbiaixat. Però dir que ella és això o allò, que no representa ningú o que està condemnada al fracàs, és una manera solemne de fugir d'estudi amb americana fosca i posat de funeral civil. És trencar el termòmetre perquè marca febre.

A més, l'estratègia és estúpida. Cada vegada que Illa la menysté, la reforça. Cada vegada que la tracta com una anomalia, la converteix en símptoma. Cada vegada que l'expulsa verbalment de la Catalunya respectable, li regala el monopoli de parlar en nom d'aquells que fa anys que sospiten que aquesta respectabilitat oficial no és sinó una reunió permanent de gent que viu de no resoldre res de res.

Al Ripollès això ho entenem prou bé. Som una comarca avesada a promeses que arriben tard, carreteres que es desfan, talussos que cauen, trens que semblen moguts per vapor moral i línies telefòniques que desapareixen quan plou, quan neva, quan fa vent o quan algun repetidor pateix una crisi existencial electromagnètica. Aquí distingim perfectament entre qui diu “territori” en una roda de premsa i qui ha d'anar de Sant Joan a Ripoll fent més revolts que una molècula d'ADN perquè la geologia, la incompetència i el pressupost públic han decidit confabular-se.

Orriols surt d'aquest paisatge. No del Ripollès de postal, amb vaques, monestirs, embotit i excursionistes de diumenge, sinó del Ripollès real, aquell on la gent viu, paga impostos, espera hores al CAP, esquiva esllavissades i contempla com Barcelona ens tracta amb la condescendència amb què un notari mira una gallina. Potser per això parla com parla. Potser per això molesta.

El cas dels pressupostos de Ripoll ho ha retratat tot amb una nitidesa gairebé cruel. El PSC local s'absté, els comptes tiren endavant i, tot seguit, la maquinària del partit baixa amb el rostre desencaixat, com si al monestir s'hagués produït una fissió nuclear no autoritzada. No fos cas que algú descobrís que, sota la crosta moral dels cordons sanitaris, també hi ha voreres, nòmines, serveis, clavegueram i factures que cal pagar.

Mentrestant, Orriols continua dempeus. Amb aquella serenitat una mica glaçada de qui sap que l'han volguda convertir en caricatura i, tanmateix, cada atac barroer la dibuixa millor. Té una cosa que els seus adversaris no li perdonen, presència. I una altra, encara més greu, congruència escènica. Quan parla, sap què vol dir. Quan replica, sap on vol anar. Quan l'ataquen, no s'ensorra.

No cal convertir-la en santa laica, que ja tenim prou èpics calendaris absurds. Però sí que cal reconèixer una evidència, en el duel dialèctic amb Illa, ella guanya, de carrer, de calaix, clarament.

Un president hauria d'haver pogut respondre la diputada més incòmoda de l'hemicicle sense recórrer al menyspreu personal. No cal Honorable. Hauria d'haver tingut prou domini de la matèria i prou musculatura intel·lectual per desmuntar-la peça per peça, com es desmunta un carburador damunt d'una cubeta de gasolina, vigilant la campana, l'agulla calibrada i la junta tòrica perquè, si no, l'hem parida. Però Illa no desmunta res, no en sap, no vol, no pot. Hi passa un drap per sobre, diu que allò és lleig, que fracassarà, que Catalunya no és això, i espera que els fidels assenteixin.

Potser per això Orriols cau bé a tanta gent que no surt als editorials respectables. No perquè sigui amable, sinó perquè no demana perdó per existir. En una Catalunya on tanta gent parla amb el fre de mà posat, amb por del titular, del tuit, de l'acusació i de l'expedient moral, això té una força devastadora.

On l'administració deixa buit, hi apareix algú amb veu clara, dades, mala llet i un faristol. Perquè el buit, en física, no és mai del tot buit. Fluctua, vibra, genera partícules virtuals i, de tant en tant, produeix fins i tot batllesses. I llavors els presidents es posen nerviosos.

I quan un president es posa nerviós i ja no sap fer res més que contestar amb atacs personals, la cosa ja no fa olor de lideratge. Fa olor de carburador brut, de junta tòrica mal posada i de motor que va a trompades, i tot plegat, què voleu que us digui, em produeix una gran satisfacció.

Rock me mama.