Anem de botigues
Si fa uns dies parlàvem de la bona educació per aquests camins de Déu, avui ens fixarem en l’educació més propera, la que tenim al costat de casa.
Fa uns dies va sortir publicat al diari la Vanguardia una foto d’un restaurant de Llançà en el que el preu del cafè variava segons es demanés “un cafè”; “Si us plau un cafè”; o “Bon dia, si us plau un cafè”. Ho vaig trobar genial i la mestressa del local es mostrava sorpresa pel fet que la gent, la clientela, no respongués a un “Bon dia”.
Avui, per desgràcia ja no sorprèn. I si volen, no hi ha res més fàcil que fer la prova. Només cal entrar en un bar, en una botiga, a la fleca, o a on sigui i fer la salutació corresponent. Després es tracta de comptar les persones que responen. El resultat sol donar 0. Ningú. A més estirar, a vegades l’amo o la mestressa del local. Molts cops ni això.
Aquest sol ser el ritme de la representació. Acte 1r: Entres, dius bon dia, et miren, o no, i venen al moment o al cap d’una estona. Et demanen què vols, o no. Però tu, com que se suposa que ja saps el que vols, fas la comanda: un tallat. Acte 2n: Fan el tallat, te’l posen al davant, o no. A vegades te’l posen una mica lluny per a veure si estàs bé de rítmica de braços. Te’l prens. Acte 3r: Demanes quan val. T’ho diuen, o no. En aquest cas t’ensenyen un tiquet. Pagues. Et tornen el canvi, o no, en cas de tenir-ho just. Epíleg: Tornes a dir Bon dia, o adéu. Ningú no et respon. Cau el teló.
Això en la majoria de casos, afortunadament no en tots, però sol passar molt sovint i tant li fa si et coneixen o no, si és un poble o una gran ciutat, si la cafeteria o la botiga és gran o un cau petitó, si hi vas sovint o és la primera vegada... A ells tant els fa. Perquè alguns han perdut la mínima educació que suposa fer una salutació i altres no l’han tingut mai.
Mirem els cambrers, per exemple. Quant temps fa que no trobem un cambrer d’aquells amb ofici, que porten la safata amb desimboltura, com si formés part de la seva mà, que destapen les ampolles amb agilitat i serveixen de primera i això sí, sempre amb un somriure? Què pocs que en queden! Dies enrere mirava dues noies que servien en una terrassa, que per cert estava plena, era l’Agost naturalment i no en tenien ni idea. Anaven a les taules carregades i tornaven de buit, sense aprofitar el viatge de tornada. Sempre hi ha coses per a endur-se. Trigaven moltíssim per a fer les comandes i a vegades les veies despistades sense saber exactament a quina taula deixar el què tenien a la safata. És molt trist haver de demanar si ha sigut vostè el qui ha demanat això que porto. Poc ofici. Quantes estones van perdre, mentre els clients esperaven? Quants quilòmetres van fer que es podien haver estalviat! A on estem anant?
Fa uns dies va sortir publicat al diari la Vanguardia una foto d’un restaurant de Llançà en el que el preu del cafè variava segons es demanés “un cafè”; “Si us plau un cafè”; o “Bon dia, si us plau un cafè”. Ho vaig trobar genial i la mestressa del local es mostrava sorpresa pel fet que la gent, la clientela, no respongués a un “Bon dia”.
Avui, per desgràcia ja no sorprèn. I si volen, no hi ha res més fàcil que fer la prova. Només cal entrar en un bar, en una botiga, a la fleca, o a on sigui i fer la salutació corresponent. Després es tracta de comptar les persones que responen. El resultat sol donar 0. Ningú. A més estirar, a vegades l’amo o la mestressa del local. Molts cops ni això.
Aquest sol ser el ritme de la representació. Acte 1r: Entres, dius bon dia, et miren, o no, i venen al moment o al cap d’una estona. Et demanen què vols, o no. Però tu, com que se suposa que ja saps el que vols, fas la comanda: un tallat. Acte 2n: Fan el tallat, te’l posen al davant, o no. A vegades te’l posen una mica lluny per a veure si estàs bé de rítmica de braços. Te’l prens. Acte 3r: Demanes quan val. T’ho diuen, o no. En aquest cas t’ensenyen un tiquet. Pagues. Et tornen el canvi, o no, en cas de tenir-ho just. Epíleg: Tornes a dir Bon dia, o adéu. Ningú no et respon. Cau el teló.
Això en la majoria de casos, afortunadament no en tots, però sol passar molt sovint i tant li fa si et coneixen o no, si és un poble o una gran ciutat, si la cafeteria o la botiga és gran o un cau petitó, si hi vas sovint o és la primera vegada... A ells tant els fa. Perquè alguns han perdut la mínima educació que suposa fer una salutació i altres no l’han tingut mai.
Mirem els cambrers, per exemple. Quant temps fa que no trobem un cambrer d’aquells amb ofici, que porten la safata amb desimboltura, com si formés part de la seva mà, que destapen les ampolles amb agilitat i serveixen de primera i això sí, sempre amb un somriure? Què pocs que en queden! Dies enrere mirava dues noies que servien en una terrassa, que per cert estava plena, era l’Agost naturalment i no en tenien ni idea. Anaven a les taules carregades i tornaven de buit, sense aprofitar el viatge de tornada. Sempre hi ha coses per a endur-se. Trigaven moltíssim per a fer les comandes i a vegades les veies despistades sense saber exactament a quina taula deixar el què tenien a la safata. És molt trist haver de demanar si ha sigut vostè el qui ha demanat això que porto. Poc ofici. Quantes estones van perdre, mentre els clients esperaven? Quants quilòmetres van fer que es podien haver estalviat! A on estem anant?