El mateix que dèiem dels bars i dels cambrers pot ser aplicable a moltes botigues. A vegades entres, surten de darrere la rebotiga i et miren amb cara que els has destorbat en quelcom important que estaven fent. Et serveixen, cobren i se’n tornen immediatament a la rebotiga per a seguir amb el que sigui, però que a la vista està que és més important que despatxar. Aquí a més de saludar, gairebé els hauries de demanar disculpes.

Moltes botigues es queixen que les grans superfícies els han tret molts de clients i posen com a senyal de la seva identitat la proximitat amb el client i el tracte de tu a tu. Quina proximitat? Quin tracte? Almenys les grans superfícies es prenen el temps d’assenyalar als seus empleats que han de tenir un punt d’amabilitat amb els clients. Encara que sigui totalment fingit, encara que a la sortida del centre ja no et coneguin ni saludin, encara que no els vingui de gust, en la majoria de casos, ho fan.
Quan entendrem que un somriure, una salutació, també forma part de la nòmina?
I no vull entrar a valorar si els cambrers o cambreres o dependents, estan ben o mal pagats, ja que aquest és un tema que no ens toca a nosaltres. Trobo horrible el costum que tenen als Estats Units de reclamar, a vegades de mala manera, la propina al client, al·legant que això forma part del seu sou. Entenc que el sou d’un cambrer ha de ser fruit de la negociació d’aquest amb el seu cap de personal i no del cambrer amb el client.

A Nova York, vam tenir la gosadia en ple barri xinès d’entrar en un restaurant que ens semblava veritablement típic de la cuina d’aquell remot país. I, vaja, si ho era. La meva parella i jo érem els únics no xinesos de tot el restaurant, amos i cambrers i cambreres inclosos, i vam suar una mica per a demanar la comanda, tot i que al final ens en vam sortir. La persona que semblava dur la veu cantant, un xinés força gran, no ens entenia ni per descuit, ni nosaltres a ell, ja que malgrat viure als Estats Units, el senyor no s’havia pres la molèstia d’aprendre ni un borrall d’anglès, que segurament no li calia si no havia de sortir mai del barri. Doncs bé, a l’hora de pagar, la propina que li vam deixar no li va semblar suficient i llavors sí que el murri, sortint de la seva closca xinesa es va fer entendre. I bé que el vam entendre! Val a dir que vam sortir una mica espantats i tot.
Per descomptat que per sort no tots els bars ni les botigues són així i n’hi ha que ofereixen un tracte i una amabilitat exquisida, però en aquest article no estem lloant les virtuts d’aquests oficis, sinó assenyalant les seves mancances.
I és que tot plegat és un problema d’aprenentatge. Avui en dia ja no s’ensenya bé cap d’aquestes professions, llevat alguns casos en què les escoles de Formació i d’Hostaleria fan un gran treball, però moltes vegades s’oblida al cap de poc temps.

Perquè el que preval per sobre de tot, són les ganes de millorar del mateix aprenent.