Parlàvem el darrer dia sobre l’aprenentatge dels diferents treballs. I de les ganes que tingui cadascú de seguir aquest aprenentatge. O sia, que hi ha coses que no s’han d’aprendre ni d’esperar a que algú altre te les hagués d’ensenyar. Són coses de sentit comú. Com el fet de comprendre que l’amabilitat, la simpatia, el fet d’estar disposat a atendre i entendre a l’altre, en el cas de les persones que treballen de cara al públic, o la responsabilitat de fer una feina ben feta, estan o haurien d’estar, inclosos dintre de la nòmina que es cobra. Perquè aquesta nòmina o factura, hi ha algú que la paga, i se suposa que paguem perquè el resultat sigui satisfactori. 
Ens adonem que cada vegada més hi ha com un cabreig latent en les persones que ens atenen i una gran deixadesa en les que treballen per a nosaltres. Senyors, de problemes tots en tenim, però traspassar els problemes propis a la persona que hi ha al davant i que no en té absolutament cap culpa, no és la sortida i no soluciona ben res. 

L’aprenentatge s’està perdent, a ningú no li interessa ja aprendre i sembla que tots anem de sobrats. D’aquí a no massa temps, costarà un munt trobar un bon fuster, electricista, mecànic o rellotger, perquè no sembla pas que el jovent d’avui estigui massa pel tema. Però fins i tot els que ja en saben i en saben molt, a vegades estan més pendents del telèfon mòbil que de la feina. Qui no ha tingut a casa un bon professional que en un sol matí rep, o fa, un grapat de trucades mentre factura les hores a preu de qui realment hauria d’estar treballant? Qui no s’ha sentit com una merda en front d’aquests venedors i venedores que sembla que només estan esperant l’hora de plegar? Tot i que un altre dia parlarem també dels clients, de quan estem a l’altra banda i som nosaltres els que aguantem les impertinències d’aquell client, a la botiga o a casa, que en sap i hi entén molt més que nosaltres, i ja posats a fer, hi entén més que ningú altre. 

Però això no ens ha de distreure del fet que es treballa poc i malament i aquí, en el país de la queixa, no estem a l’alçada de molts altres països, on realment sembla que sí que els importa el lloc a on treballen. Recentment vaig estar a França i, tot i que hi ha moltes persones, amb motiu o sense, que no poden veure els francesos ni en pintura, crec que en segons quines ocasions n’hauríem d’aprendre i molt. Tant a l’hotel, com al restaurant, a les botigues, grans superfícies, o en una simple fleca, el tracte és exquisit i malgrat no conèixer-te de ben res, no abandonen mai la simpatia, les ganes d’atendre’t el millor possible i allà seria impensable el fet que algú entrés en una botiga sense donar el preceptiu “bon dia” o marxar-ne sense que el treballador o l’amo no et desitgi una bona jornada. Realment impensable. Això ho tenen sagrat. 
Potser seria hora, doncs, que ja portem molts anys d’endarreriment, de començar entre tots de tornar a agafar el costum que malauradament es va perdent, de saludar, mostrar-se educat i, encara que sigui mentida, fer veure a la persona que tenim al davant que realment ens interessen les seves necessitats i els seus problemes. Potser seria hora de tornar enrere i deixar de parlar tant de drets, de rendes garantides per als inútils, de beques, subvencions i altres, i de treballar i d’enaltir el treball, sobretot el treball ben fet, i de tornar-nos a posar corbata, que la corbata no escanya. El que escanya és la manca de futur i la escassedat de ganes d’aprendre i de ser útil. I això, a nosaltres, ens escanya i al conjunt de la societat, l’ofega.