Dimecres al vespre em truca una amiga de la qual feia molt de temps que no en sabia res i em diu que el dissabte es fa un sopar de Nadal, d’aquests que es fan aquests dies, un sopar com d’empresa, però amb amics. Companys alguns dels quals conec i d’altres no, per això és una bona oportunitat per a conèixer-los. Em demana si vull anar-hi i accepto sense pensar-m’ho gaire.

L’endemà, dijous, se m’acut saber-ne una mica més del sopar i li faig les preguntes de costum en casos com aquests. Primera, què em poso? Hem d’aclarir si s’ha d’anar de festa, de mitja festa, informal, amb pijama... Una vegada aclarit, engego la segona pregunta que moltes vegades es fa per compliment: Hem de portar alguna cosa? Pensant que em dirà que no, però, ai! Em respon que cadascú porta algun plat i es reparteix entre tots, i resulta que serem unes trenta persones!

Bufa! Començo a rumiar què portar per a tanta gent, que no em suposi un daltabaix. Volto anguniat per casa, amb la minyona que em ve al darrera amb un Tranxilium. Al cap d’una estona i gràcies a l’ajuda d’internet, trobo la solució. Fàcil i aparent. Faré un pastís de tonyina, dels senzills, és a dir, en una plata es posa un fons de pa bimbo d’aquells sense crosta, després una capa en què hi ha una barreja de tonyina, de les grosses, per donar-hi el toc de cuina fina. Un altre pis de pa de motlle, una altra capa de pasta i s’acaba amb la darrera de pa. Després s’hi posa maionesa a sobre i, com he vist en una foto, posaré unes tires de pebrot vermell i una estrella també de pebrot, formant una estelada damunt de la maionesa. Perfecte! Farà patxoca!

Divendres al matí a primera hora sóc al supermercat carregant pa en bossa, tonyina, ous i molt de pebrot i començo a muntar el plat. A mig fer, li passo un missatge a la meva amiga per fer-li saber la meva esplendorosa idea i, llavors, ella em contesta que no és tan divina com em sembla, doncs ja hi ha una altra persona que portarà ous amb tonyina i maionesa.

Em cau la darrera capa de pa dels dits i em desespero. Torno a voltar per casa desesperat, amb la minyona al darrere i, llavors, em ve una idea que segur que no em copien: faré guatlles en escabetx. Em poso les botes d’anar a caçar i agafo l’escopeta. Tot i que plou bastant, surto al bosc. El gos no m’acompanya perquè el tinc a fora. Aquests dies, ell i dos gossos més són a Grandvalira a veure les curses de trineus de les que en són molt afeccionats.

Val a dir que en poc més d’una hora he pelat quinze guatlles. N’aprofito només les cuixes i la resta ho deixo al bosc, per a la guilla. Torno a casa i preparo un escabetz que em surt força bo. Segur que triomfaré.

A l’endemà, apareixo pel Gran Recapte d’Aliments de Nadal, carregat amb paquets de pa bimbo i moltes llaunes de pebrot. Mai no s’haurà perdut tot, però encara me n’han quedat, així que si algú en necessita, pot passar tranquil·lament per casa a buscar-ne i així aprofito per a felicitar-los a ells i a tots vostès per aquestes festes. Molt bon Nadal!