Alguns, els més grans, segurament recordaran que ja fa molts anys, les cases de segona residència una mica importants de llocs com Camprodon, Ribes de Freser, Planoles, Puigcerdà... tenien com a encarregats de la conservació i manteniment del lloc a parelles o a persones, normalment dones, que se n’encarregaven. Alguns en règim de masoveria, altres com a porters, minyones o “guardeses”, com els dèiem. 
Aquestes persones rebien l’encàrrec que en tal data ja estipulada, els senyors pujarien o bé i com que en aquells temps, encara no hi havia telèfon en moltes cases, (per estrany que avui sembli), trucaven a un veí, o enviaven un telegrama, o de la manera que fos possible, els feien saber que en un dia que no havia estat previst, la família es desplaçaria a la casa. Llavors, la casa es polia, es netejava, es ventilava i, si era a l’hivern, s’escalfava perquè quan arribessin, ja estigués tot a punt.

N’hi havia que hi vivien, a la pròpia casa, en un annex, en un edifici que feia de porteria, o bé no hi vivien i s’hi desplaçaven només quan era necessari. Hi estaven tot el dia, i al vespre tornaven a casa seva. Val a dir, que quan hom treballava per a una d’aquestes cases, solia ser per a sempre, per a molt de temps i que els propietaris de la casa, tenien en eixes persones un membre de confiança que gairebé formava part de la família. 
Doncs bé, aquesta setmana, una d’aquestes “guardeses”, una senyora que havia tingut cura d’una casa molt bonica del passeig Maristany de Camprodon durant molts anys, va morir ja gran i per llei de vida.

Vaig anar al seu enterrament perquè havíem estat veïns, perquè els seus fills i jo havíem jugat sempre de petits i m’havia donat de berenar un munt de vegades. I en el seu enterrament, sense fer gens de soroll, hi havia tots els membres de la família, de la qual ella n’havia tingut cura quan eren molt més joves. No en faltava ni un. Tots van pujar expressament des de Barcelona per assistir al comiat de la que havia estat la seva persona de confiança i, malgrat els anys transcorreguts des que va plegar, omplien dos bancs de l’església. 
I llavors, en aquell moment, vaig comprendre més que mai el que vol dir ser un Senyor en majúscules, a on rau l’autèntic senyoriu, que ara ja sembla tant passat de moda.

Es parla sovint que cada dia els rics són més rics i els pobres, més pobres, i que creix el nivell de desigualtat. Ens trauria molt de temps, analitzar els per què d’un fet que s’ha donat des de temps antics, però el que a mi m’importa ara i avui, és comparar i, de fet, enyorar l’autèntic senyoriu, el que tenen algunes persones en front d’aquests representants polítics que gaudim ara, que van al parlament vestits com si anessin a treure les escombraries de casa, a enterraments i a actes oficials com si anessin al gimnàs i que no entenen ni podran entendre mai, d’on surt i d’on prové aquest comportament de senyor que tant es carreguen, però que els és igual perquè al final, també els acaben escollint com a alcaldes i parlamentaris. Que Déu ens empari.