F.CB.
Avui em plau parlar de futbol. Potser perquè en ple mes d’agost, aquest és el temps en què és més important el “mercato” futbolístic que el propi joc en si mateix, o potser perquè crec que la recent derrota del Barça encendrà vells encenalls dels “mals” de sempre i de nostàlgiques victòries, que poden ser els errors que ens han portat al moment actual. Sigui pel que sigui, això portarà cua. Si no, al temps..
Evidentment em declaro barcelonista. Em ve de família, i tal com diu la dita: “Es pot canviar de nacionalitat, de parella, de residència o de plaers... però MAI, es canvia de club de futbol.” Probablement aquest sigui el motiu principal de l’èxit mundial del futbol com a esport, i és que estem tractant d’un sentiment, d’un fet emocional i, per tant passional, personal i intransferible.
No cal que ningú em recordi que, actualment, aquest esport ha superat en molt, el seu esperit primerenc i que ara estem arribant (si no hem arribat ja) a convertir els clubs d’elit en veritables multinacionals pel moviment de diners, de directius i de treballadors (jugadors) més propi d’empreses de l’ Ibex 35 que d’aquell romanticisme esportiu que va moure la voluntat dels pares del club allà pel 1898.
Això és com un circ, i si vols omplir la carpa, quinzena a quinzena, has d’ oferir al públic les millors atraccions, els millors artistes, allò del “nunca visto” o el “procedente de los mejores campos del mundo”. Tot això, acompanyat de les millors campanyes de màrqueting creades pels propis jugadors, o els seus pares, o qui sigui…
Si no és així no s’ompliran els grans estadis, ni es podran cobrar els diners de les televisions mundials, ni es tindrà l’opotunitat de participar en cap torneig internacional, organitzat per les altres muntinacionals anomenades FIFA, UEFA i d’altres.
Així doncs, hem quedat que la pela prima per damunt d’ altres consideracions.
Tot poesia.
Doncs bé, estarem d’acord que si no tens uns bons directius i uns bons executius, cap multinacional del món és capaç de créixer i guanyar diners. Al futbol, tampoc.
No serà el moment de qüestionar la feina de les Juntes Directives i especialment dels encarregats de gestionar la compra i venda de jugadors, entrenadors i altres ‘tècnics’. I ho escric entre cometes, perquè penso que no deuen ser gaire ‘tècnics’ quan els resultants de la seva gestió són un veritable desastre. Com treballen? Quines són les seves motivacions? Treballen pensant en el futur? O bé ho fan per diners clars o foscos?.
No ho sé. I no vull saber-ho o potser que tant me fa.
En el Barça actual, jo com a simple observador veig que hi ha massa tècnics, observadors, experts i connoisseurs…Total, per fitxar sis o set jugadors, del quals només un és adient per jugar al primer equip, això gastant més de 200 milions d’euros en fitxatges. La portera del Nuñez… recorden?
La pregunta és la mateixa que jo recomano a les empreses. Vostè, a on vol anar? Quina política d’empresa vol implantar? Què vol guanyar? I com pensa fer-ho? I, especialment, analitzi què fa la seva competència més directa, i treballi en conseqüència. No improvisi, i gestioni bé (molt bé) els diners que tingui.
Avui per avui, crec que el Barça necessita una bona neteja, una nova direcció que no tingui deliris de grandesa, sinó que toqui de peus a terra, i que recordi allò del recordat Johan Cruyff : “El dinero en el campo i no en el Banco”. Però jo afegiria: “en mans de professionals de qualitat”. Començo a estar tip de tants mediocres al futbol, a la política, a l’ art, a la música i al món en general. El meu bon amic Arturo San Agustin, escriptor i periodista, em recorda de tant en tant: “Estem en mig de la mediocritat. No demanis més”.
Evidentment em declaro barcelonista. Em ve de família, i tal com diu la dita: “Es pot canviar de nacionalitat, de parella, de residència o de plaers... però MAI, es canvia de club de futbol.” Probablement aquest sigui el motiu principal de l’èxit mundial del futbol com a esport, i és que estem tractant d’un sentiment, d’un fet emocional i, per tant passional, personal i intransferible.
No cal que ningú em recordi que, actualment, aquest esport ha superat en molt, el seu esperit primerenc i que ara estem arribant (si no hem arribat ja) a convertir els clubs d’elit en veritables multinacionals pel moviment de diners, de directius i de treballadors (jugadors) més propi d’empreses de l’ Ibex 35 que d’aquell romanticisme esportiu que va moure la voluntat dels pares del club allà pel 1898.
Això és com un circ, i si vols omplir la carpa, quinzena a quinzena, has d’ oferir al públic les millors atraccions, els millors artistes, allò del “nunca visto” o el “procedente de los mejores campos del mundo”. Tot això, acompanyat de les millors campanyes de màrqueting creades pels propis jugadors, o els seus pares, o qui sigui…
Si no és així no s’ompliran els grans estadis, ni es podran cobrar els diners de les televisions mundials, ni es tindrà l’opotunitat de participar en cap torneig internacional, organitzat per les altres muntinacionals anomenades FIFA, UEFA i d’altres.
Així doncs, hem quedat que la pela prima per damunt d’ altres consideracions.
Tot poesia.
Doncs bé, estarem d’acord que si no tens uns bons directius i uns bons executius, cap multinacional del món és capaç de créixer i guanyar diners. Al futbol, tampoc.
No serà el moment de qüestionar la feina de les Juntes Directives i especialment dels encarregats de gestionar la compra i venda de jugadors, entrenadors i altres ‘tècnics’. I ho escric entre cometes, perquè penso que no deuen ser gaire ‘tècnics’ quan els resultants de la seva gestió són un veritable desastre. Com treballen? Quines són les seves motivacions? Treballen pensant en el futur? O bé ho fan per diners clars o foscos?.
No ho sé. I no vull saber-ho o potser que tant me fa.
En el Barça actual, jo com a simple observador veig que hi ha massa tècnics, observadors, experts i connoisseurs…Total, per fitxar sis o set jugadors, del quals només un és adient per jugar al primer equip, això gastant més de 200 milions d’euros en fitxatges. La portera del Nuñez… recorden?
La pregunta és la mateixa que jo recomano a les empreses. Vostè, a on vol anar? Quina política d’empresa vol implantar? Què vol guanyar? I com pensa fer-ho? I, especialment, analitzi què fa la seva competència més directa, i treballi en conseqüència. No improvisi, i gestioni bé (molt bé) els diners que tingui.
Avui per avui, crec que el Barça necessita una bona neteja, una nova direcció que no tingui deliris de grandesa, sinó que toqui de peus a terra, i que recordi allò del recordat Johan Cruyff : “El dinero en el campo i no en el Banco”. Però jo afegiria: “en mans de professionals de qualitat”. Començo a estar tip de tants mediocres al futbol, a la política, a l’ art, a la música i al món en general. El meu bon amic Arturo San Agustin, escriptor i periodista, em recorda de tant en tant: “Estem en mig de la mediocritat. No demanis més”.