Catarsi
Dissabte 26 d’agost a Ripoll, a les 18.00, una tarda d’estiu on el Sol i la calor feien notar la seva presència davant del Monestir, és a dir, picava fort, un acte que va començar puntual, amb molta gent. Sincerament no ho havia vist mai: que tants ripollesos i gent d’arreu s’aplegués per un acte de rebuig i de reivindicació col·lectiva que no feia diferències entre religions o creences.
Un acte que crec que va provocar una catarsi col·lectiva (tal com defineix el Diccionari de la Llengua Catalana, es diu d’aquella purificació alliberadora de les emocions primàries, com ara la culpa o la por, mitjançant la contemplació d’una obra, d’una tragèdia). No puc descriure les sensacions que es van viure en altres manifestacions arreu del país, però sí que en podem extreure d’aquesta concentració a Ripoll un sentiment unànime de rebuig, fermesa... Però per sobre de tot, un acompanyament a les famílies afectades amb els fets de Barcelona i Cambrils.
L’altre impacte d’aquella tarda es va produir en pujar a l’escenari la Hadima Oukabir i, amb la veu trencada però amb contundència i determinació, va pronunciar diferents afirmacions que em van colpir i van colpir tots els presents. Aquelles paraules dites per una familiar afectada amb les idees clares i amb un to emotiu només trencades pels aplaudiments de suport dels presents.
Em faig meves les seves paraules: això no va de religions, ni de color de la pell ni de l’origen, ni si parlaven en català, castellà o qualsevol altra llengua. Segur que hem fet entre tots coses malament i que hem de millorar, però crec que sincerament el que es va trencar el dia dels atemptats a Barcelona i Cambrils, el dissabte a Ripoll entre tots vàrem fer el primer pas per curar la ferida que potser costarà de cicatritzar, però segur que entre tots ho aconseguirem.
Un acte que crec que va provocar una catarsi col·lectiva (tal com defineix el Diccionari de la Llengua Catalana, es diu d’aquella purificació alliberadora de les emocions primàries, com ara la culpa o la por, mitjançant la contemplació d’una obra, d’una tragèdia). No puc descriure les sensacions que es van viure en altres manifestacions arreu del país, però sí que en podem extreure d’aquesta concentració a Ripoll un sentiment unànime de rebuig, fermesa... Però per sobre de tot, un acompanyament a les famílies afectades amb els fets de Barcelona i Cambrils.
L’altre impacte d’aquella tarda es va produir en pujar a l’escenari la Hadima Oukabir i, amb la veu trencada però amb contundència i determinació, va pronunciar diferents afirmacions que em van colpir i van colpir tots els presents. Aquelles paraules dites per una familiar afectada amb les idees clares i amb un to emotiu només trencades pels aplaudiments de suport dels presents.
Em faig meves les seves paraules: això no va de religions, ni de color de la pell ni de l’origen, ni si parlaven en català, castellà o qualsevol altra llengua. Segur que hem fet entre tots coses malament i que hem de millorar, però crec que sincerament el que es va trencar el dia dels atemptats a Barcelona i Cambrils, el dissabte a Ripoll entre tots vàrem fer el primer pas per curar la ferida que potser costarà de cicatritzar, però segur que entre tots ho aconseguirem.