Ja tornem a ser-hi. Segons qui les diu, algunes coses fan més gràcia o menys. A en Gerard Piqué i família se’ls pot insultar tant com es vulgui sense que passi res i, en canvi, quan ell obre la boca i fa unes declaracions evitant insultar ningú, doncs vinga, denúncies del club contrari, sancions del comitè de competició, etc. Entenc que no és manera i per tal de posar una mica de llum al nus que tinc al cervell i esbrinar si sóc jo que m’estic tornant paranoic, m’apunto a sessions amb un doctor psicòleg.

Amb ell parlem de les coses que no comprenc, com per exemple aquesta justícia que triga deu anys a moure’s en els casos que tots coneixem, i en canvi, quan es tracta d’anar contra els catalans, fan les lleis a mida al matí, les aproven a la tarda i les apliquen al vespre. El Doctor, amb tota la seva bona voluntat, tampoc no ho entén, però em dóna unes pastilles per tal que em calmi.

Aquesta setmana, parlant amb el Doctor, surt el tema que han fet fora les noies que, en les proves de cotxes de Fórmula 1, aguantaven el para-sol o el paraigua als corredors, entregaven premis i eren remullades amb cava. També a les que donaven la samarreta als ciclistes al final de l’etapa.

Intento saber-ne els motius i, segons tots els mitjans escrits és perquè aquesta mena d’exhibició “no compleix les normes socials modernes”.

De sobte, i no sé per què, em venen al cap les mogudes, “parades” en diuen ells, de Barcelona, Madrid, París, Berlín i un llarg etcètera, que fan un cop a l’any els gais, lesbianes i altres gèneres pels carrers de la ciutat. Paios amb tangues minúsculs, plomes i perruques de tots colors, sostenidors inimaginables i tot un vessament d’imaginació que, per exemple aquest any passat que es va celebrar a Madrid, van fer que la senyora alcaldessa digués frases com que s’ha d’acceptar la llibertat de tots, que això és una demostració oberta, moderna, respectuosa amb la diversitat, plena de plasticitat i estètica i, per justificar el gairebé milió d’euros gastats a la festa, va assenyalar que s’ha d’invertir en tolerància, per acabar reclamant que aquesta festa sigui declarada d’interès universal.

Vaig demanar al Doctor si potser aquestes noies que també un cop a l’any van a una prova automobilística, que solen ser models i que es així es guanyen algun caleró, no s’estaven equivocant a l’anar amb faldilla curta i vestits ajustats, cosa per la qual han perdut la feina, sinó que el que haurien de fer seria anar amb les mamelles a l’aire i, en comptes de fer petons als ciclistes, fer-se’ls entre elles, amb la qual cosa llavors ja serien modernes i un símbol d’avenç i de cultura. El Doctor em va enviar a casa.

Aquella nit, mentre dormia, vaig tenir un somni en quà assistia a una d’aquestes “parades” i, damunt d’una carrossa, hi havia les alcaldesses de Madrid i Barcelona en topless i amb tanga de lleopard, ballant a ritme de la cançó ‘A quien le importa’, de l’Alaska.

Vaig tenir una pujada sobtada de la pressió i no vaig anar a urgències gràcies a les pastilles, de les quals en vaig fer saltar mig pot.

He seguit amb les meves sessions, sempre amb coses que no entenc, com per què si cada dia hi ha més carrils bici, hi ha més bicicletes a la vorera? O com és que essent un dels primers països del món en turisme, no hi hagi ni un trist  lavabo públic a les ciutats, ni pobles, ni estacions de tren...? I tantes preguntes que al final he aconseguit que el meu Doctor psicòleg s’hagi agafat unes vacances i mentrestant, jo segueixo intentant encaixar en aquesta societat que no entenc i de la qual ja no sé si en vull formar part.