Li diu al rei Joan Carles: «Retorno un premi enviat per un govern que redueix al mínim els drets de la meva pàtria i subvenciona els petits grups que ataquen la unitat del català, llengua única dels tres països que la parlen.» I qui, l’any 1982, s’expressava amb aquestes paraules tan contundents?

Doncs Joan Coromines i Vigneaux (1905-1997), autor d’obres cabdals de la nostra cultura com són el «Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana», bàsicament una enciclopèdia en deu volums, amb un estudi dels orígens dels nostres mots; l’«Onomasticon Cataloniae», en aquest cas vuit volums enciclopèdics sobre els noms propis, de lloc, de persona de la totalitat dels Països Catalans, on podem trobar, per exemple, quin és l’origen i el sentit de noms tan nostrats com Vic, Calldetenes, Igualada o el Forat Micó, posem pel cas. En castellà té el gran «Diccionario crítico etimológico de la llengua castellana». Fou per aquesta darrera obra que el Ministerio de Cultura li concedí la Gran Creu d’Alfons X, que ell s’afanyà a rebutjar, fent públic el seu disgust pel tractament donat a la llengua de la seva pàtria, amb les paraules amb què s’ha encapçalat aquí.

Tan sols la tenacitat del seu poble promogué un ressorgiment que encara avui dura

Aquestes grans obres s’han de situar en l’estela de la redescoberta de la nostra llengua i literatura, proferida pel moviment de la Renaixença catalana, encapçalada pel nostrat Jacint Verdaguer (1845-1902) i sistematitzada en el primer «Gran Diccionari de la Llengua Catalana» per Pompeu Fabra (1868-1948), de qui celebrem enguany els 150 anys del seu naixement. Al costat, però, cal situar-hi d’altres autors insignes de la història de la llengua, com és la quota de Sant Feliu de Codines, amb l’avi de Maria Aurèlia Capmany (1918-1991), Sebastià Farnés (1854-1934), qui sistematitzà i de qui s’aconseguí publicar pòstumament la «Paremiologia catalana comparada», editada a cura d’un altre gran lingüista com fou Jaume Vidal Alcover (1923-1991), de Mallorca, de qui gaudim en onze volums del seu «Diccionari Català, Valencià, Balear»; un títol que, d’altra banda i amb raó, no agradava gens a Coromines, perquè donava arguments a la parcel·lació de la llengua.

De la personalitat i del treball ingent alhora que impossible de Coromines, cal citar aquí una darrera publicació, precisament titulada «Llengua i pàtria», que va sortir al carrer el 2017, amb la publicació d’una selecció dels seus articles i de les seves cartes a personalitats de la nostra cultura. Algunes d’aquestes són Avel·lí Artís, pare de Tísner; Francesc de Borja Moll, qui esdevindria el soci elaborador de Mn. Vidal Alcover per tal d’elaborar el seu diccionari, conegut des d’aleshores com el «Borja-Moll»; Joan Sales, autor de la novel·lassa «Incerta glòria», duta a la pantalla gran l’any passat. En aquest, li recrimina que és divertit comprovar el retret que li propina davant la descurança i l’excessiva condescendència envers un llenguatge massa popular, massa prop dels barbarismes i dels castellanismes els quals, d’altra banda, calia reconèixer que estaven pertot arreu en el parlar quotidià dels catalans de mitjans del segle XX.

En aquest punt, serveixi d’exemple la meva mare, qui va aprendre, de forma militant, a escriure bé i per tant a parlar també correctament la seva llengua materna gairebé prop dels cinquanta anys. No deixa de ser admirable, com els parlants de la nostra llengua hem estimat, defensat i valorat aquell nervi que dona concreció i estructura a la manera de ser de tot un poble, que corre des de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó i l’Alguer. La nostra comunitat lingüística i el seu caràcter tan sols s’entenen per aquesta ferma voluntat de ser, d’existir i de voler exercir com a tal en una situació sovint d’incomprensió, de repressió i fins de prohibició. No deixa de ser, el català i Catalunya en si, una infinita excepció enmig dels pobles de la terra, que ha sabut i lluitat per defensar i viure la seva idiosincràsia amb tots els vents en contra, tant els polítics, com els econòmics, com els culturals i de mercat, mantenint viva, a voltes en somort, la seva cultura, sense acabar de perdre-la del tot.

Contra els qui acusen el català, que de tot hi ha, de ser una llengua inventada fa cent anys, perquè abans no existien diccionaris com en altres grans llengües del nostre entorn, cal respondre-hi que precisament la fortalesa de la llengua i del parlar mai no es va perdre en els seus parlants i que, tan sols la tenacitat del seu poble promogué un ressorgiment que encara avui dura, gràcies a personalitats com les citades aquí, entre d’altres, i a tots els qui continuen fent possible que el català sigui una llengua viva, de cultura i, avui, al punt de mira de tot el món.