Vida pública versus vida privada

Editorial

Es comença a aclarir el panorama electoral a la comarca del Ripollès pel que fa a les persones que volen encapçalar candidatures a les properes eleccions municipals del mes de maig. La pregunta que es fa molta gent és: per què costa tant als polítics decidir-se d’encapçalar les llistes de les diferents opcions polítiques o repetir en els respectius mandats? Aquesta incertesa respon a estratègia política, o potser també realment es perquè no acaben de discernir sobre la seva situació personal. Hi tenen tot el dret. Sabem des d’aquest setmanari que moltes persones que han assumit responsabilitats a les dinou alcaldies o formant part de llistes de la comarca dubten, precisament, a tornar a ser candidats per les obligacions que els comporta la vida privada, a la qual renuncien en períodes de quatre anys, pràcticament. Per a alguns, ja són moltes etapes les que porten dedicades a la vida pública i encara en tenen ganes i es consideren capaços i motivats d’aportar alguna cosa més del que han fet, i creuen que els anys d’experiència de gestió municipal són un valor afegit. D’altres, amb només un mandat, consideren que amb 4 anys no són suficients per continuar en un programa de gestió municipal i, una altra part, potser més reduïda, han descobert la gestió municipal i només  en quatre anys, n’han quedat decebuts. Tot és possible i entenedor.

 

Una reflexió que es poden fer moltes persones, candidats o no, és la que va suggerir el president d’Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, el dimarts passat quan, davant el Tribunal Suprem espanyol va dir que, en un primer moment, durant la instrucció del judici del procés, s’ havia contingut en les respostes davant el jutge instructor Llarena per evitar la presó. Però ara, després de 500 dies engarjolat, va exposar que la seva prioritat ja no era la de sortir de la presó, sinó la d’assolir els seus ideals i anhels per la llibertat de Catalunya com a país. Quantes persones estan o estarien disposades a posar-se a disposició d’un poble, d’una comarca o d’un país, com Catalunya, per davant dels seus propis interessos personals? Cadascú coneix la seva situació personal i té tot el dret, només faltaria, d’establir la pròpia escala de valors que consideri. Però l’actitud de Cuixart fa reflexionar a l’hora de dedicar-se a gestionar valors col·lectius, dels quals no cal esperar grans reconeixements, personals o econòmics. Es tracta de tenir conviccions fermes, de creure en allò que pot beneficiar a molta gent, sigui en un àmbit local, comarcal o de més enllà. També s’entén, si consideren que la seva vida privada està per davant de la responsabilitat pública. Però, cal esperar que no siguin uns dies o setmanes, abans o després els que hagin de fer canviar un projecte, una il·lusió o un programa per liderar l’acció de govern pels nostres nostres municipis i qui els que són, volen ser o seran candidats, sàpiguen transmetre ben aviat, aquests valors i projectes als electors, que els hauran de votar d’aquí a poc més de 2 mesos.