Editorial

Ha estat sorprenent el fet que tanta gent a la comarca del Ripollès, igual que arreu de Catalunya, s’hagi manifestat per mostrar un rebuig enèrgic contra la sentència del Tribunal Suprem que condemna als polítics i líders de les entitats independentistes a una pena global de més de 100 anys de presó. Aquest fet no és habitual, perquè no ha estat només una manifestació o una sola acció. La indignació de la gent ha fet que a molts punts de Catalunya sorgís la protesta expressada de moltes formes que han sacsejat el país.

Davant d’aquesta d’indignació comunitària que es continuarà visualitzant en el decurs dels pròxims dies, la resposta dels partits unionistes ha estat la de l’amenaça davant el diàleg, el càstig abans de fer anàlisi i reflexió del que passa. Un aspecte que redueix l’espai del diàleg i del pacte, que ara no convé als partits nacionalistes que esperen treure rèdit electoral de cara els comicis del 10 de novembre. Aquest partidisme ha portat a menysprear les institucions i als seus representants.

A quin país democràtic s’ha vist que el president de l’estat, en aquest cas, Pedro Sánchez, es ventegi de no agafar el telèfon al president de la Generalitat, sigui qui sigui i es digui com es digui, que és qui representa Catalunya. Només des d’una valoració partidista i electoralista es pot entendre l’actitud d’un president en funcions que en realitat no les està assumint i només es dedica a ser candidat abans no s’iniciï la campanya. Com vol que sigui entesa a Catalunya la seva actitud de només visitar als policies ferits, oblidant als manifestants agredits? Ell reclama al president Torra que representi a tots els catalans, i és el primer de no representar a tots els que, segons la Constitució, són ciutadans de l’estat.

L’escridassada que va rebre a la sortida de l’Hospital Sant Pau és una mostra més del que pensen molts catalans.

El més significatiu és que ni ell ni els altres partits espanyolistes han sabut entomar la reacció ciutadana. Han magnificat els aldarulls i minimitzat les mobilitzacions del poble. El que s’han de començar a plantejar de manera seriosa és la implicació de molts joves, fins ara poc o no visibles, que es mostren clarament independentistes. No es pot defensar ni la violència ni les destrosses de mobiliari públic, a ningú agrada la violència ni el desordre, ni tampoc els cops de porra de les policies. Però després de la sentència, passi el que passi, amb 155 o no, amb mesures més restrictives per a Catalunya o no, s’ha marcat un abans i un després. Els primers efectes a Catalunya, de ben segur, es veuran després del dia 10 de novembre, votant, tal com s’han de fer les coses en democràcia.