Editorial

Quantes vegades hem sentit a parlar als polítics en el context de campanyes electorals d’aconseguir “cohesió social” i “equilibri territorial” en referència a les mancances de serveis de les comarques distants de la metròpoli? Que per aquest motiu cal dotar dels mateixos a les zones més allunyades per tal de facilitar la dinamització de l’activitat econòmica, garantir la residència dels joves a les seves poblacions d’origen i evitar la fuita de talent, l’arribada de noves industries, etc? Són tot un missal de promeses i bones intencions que en realitat queden només en això, promeses, paraules i fum, perquè la realitat és molt diferent.

Avui parlem de bancs. La setmana passada explicàvem en aquest setmanari que l’ajuntament de Llanars ha hagut de remoure cel i terra, a més de les arques municipals, per evitar la retirada d’un sol caixer automàtic que dona servei a tres municipis i un nombre no menys destacable de nuclis rurals.  I no només això, si no que la seva ubicació és clau els caps de setmana i èpoques de bolets o esquí, on l’afluència de visitants és molt important.

Altres ajuntaments de la comarca del Ripollès, la capital també, han hagut de demanar Déu i ajut per mantenir aquests caixers  amb costos addicionals  després del tancament qüestionable d’oficines de diferents entitats bancàries.

L’última és ara a Sant Joan de les Abadesses. L’entitat BBVA ha anunciat que vol retirar l’oficina, estratègicament molt ben situada al passeig Comte Guifré de Sant Joan. La reacció de l’Ajuntament no s’ha fet esperar i, juntament amb el col·lectiu de comerciants de la vila, ha decidit recollir signatures per evitar que es tanqui l’oficina. La seva absència limita la gestió econòmica i comercials de molts establiments que tenen els comptes a l’entitat. L’opció que els queda és demanar hora a una oficina a les comarques veïnes. Això és just? Qui vulgui tramitar un préstec, signar una hipoteca, consultar tràmits, com ho ha de fer? Amb qui ha de parlar? Potser amb un contestador impersonal que amb veu metal·litzada el derivarà cap a un web o amb molta sort a un operari que no coneix la realitat del lloc ni a les empreses que demanen els serveis, només es regeix per uns barems estàndards. Tampoc es té en compte que El Ripollès té una ràtio d’edat molt elevada i que la gestió informatitzada, per moltes causes, no està a l’abast de tothom. Tot això perjudica molt a les microeconomies dels nostres municipis, que són l’autèntic motor de la comarca.

Mentre que recomanem insistentment que cal fer consum de quilòmetre zero i adquisició de producte de proximitat, els bancs, que són fonamentals en tot aquest procés, se n’obliden del quilòmetre zero i de la proximitat i se’n van. Pensem que ara és moment de posar-hi remei.