Editorial

Tampoc ha suposat cap sorpresa: El Tribunal Suprem de l’estat espanyol ha corroborat la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, la qual obliga les escoles a fer un 25% l’ensenyament en llengua castellana. Al mateix temps no ha admès a tràmit el recurs de cassació que havia presentat el Govern contra aquesta imposició de la justícia espanyola.

Costa molt d’entendre i arriba ser vergonyós que la llengua pròpia i vehicular d’un país quedi relegada, per la decisió d’un Tribunal de Superior de Justícia espanyol que legisla a Espanya. No s’entén que s’afirmi que la llengua catalana és patrimoni cultural de l’estat i, per altra banda, la menyspreïn d’aquesta manera. Amb els estudis fets, els quals demostren una regressió preocupant en l’ús i la parla català a Catalunya, en lloc de castigar-la s’ha de defensar fins allà on convingui per garantir-ne la pervivència i això també ho ha de fer el Tribunal Suprem. No ens podem donar per satisfets. Es pot treure una producció del 2% en llengua catalana en les produccions dels audiovisuals, que cal veure si es fa, que ningú assegura que es faci, però permetem que es perdi un 25% a les escoles que representen les etapes més valuoses en l’ensenyament dels nostres escolars i estudiants. Fa pocs dies que alguns professors universitaris s’han plantat per l’obligació de passar-se el castellà si només un alumne de l’aula no l’entén.

La comarca del Ripollès és una petita Gàl·lia, on la majoria d’habitants el sap i el pot entendre, també hi ha un petit grup que no el vol parlar, però la majoria el parla i l’entén. Ara bé quan comencem a passar de la comarca d’Osona cap a Barcelona, el percentatge baixa en picat.

Si no defensem que s’ha de parlar en català a les escoles i comencem a posar-li limitacions i traient-li percentatges a favor del castellà, perdem valors i cultura.

El Govern exposa que és una agressió a llei d’immersió lingüística i considera que la decisió del Suprem no pot aplicar-se perquè correspon a un dels articulats de la llei Wert que ja no és vigent. Davant aquests fets, ara cal deixar molt clar com legalment es poden defensar als mestres que volen continuar fent les classes en català. No es poden deixar als ensenyants sols davant el perill. S’ha de defensar el català de totes totes i procurar que s’ensenyi bé i alliberat dels nombrosos barbarismes en la parla i escriptura, que com aquell que s’empassa un galàpet cada dia, ens colen massa sovint expressions distants i inapropiades, només per l’argument que és un hàbit en la parla popular.
Contents que el Ripollès sigui la Gàl·lia, però no hauríem d’arribar a ser com el país de l’Astèrix i Obèlix. La Gàl·lia que volem ha de ser tan gran com Catalunya i que la poció màgica fos que el català s’aplica en tots els àmbits del país, des de les famílies l’escola, amb el suport del Govern i també de la justícia.