Editorial

Anunciant només nom de la Festa Nacional de la Llana i el Casament a Pagès pot suggerir l’anunci d’una celebració de cada any, però en realitat, com sol passar sovint, les formes ens fan oblidar el fons. Celebrar aquesta tradició comporta recordar i fer homenatge a unes persones i a unes tradicions que formen part de la història de Ripoll i el conjunt de la comarca.

En primer lloc, cal destacar la implicació de gent jove al capdavant de l’organització que vol mantenir aquesta celebració marcada per una activitat, avui dia gairebé desapareguda, com era l’ofici de tondre o esquilar ovelles de manera tradicional. Aquests pastors anys enrere eren imprescindibles per a les empreses del tèxtil quan els proporcionaven la matèria primera. Així mateix, es pot veure filadores i elaboradors artesans de teixits a partir d’aquest element tan imprescindible anys enrere. La Festa Nacional de la Llana és un reconeixement a uns orígens, que sempre és bo de tenir present, per l’esforç que van fer els nostres avantpassats per mantenir una activitat econòmica que va marcar una part del progrés a la nostra comarca. Uns orígens de la nostra indústria tèxtil de la qual Ripoll se n’ha convertit un referent per a Catalunya. És bo que no es deixi perdre i que tant l’entitat organitzadora, el CIT, com els seus col·laboradors, tinguin el suport necessari de les institucions per a no perdre-la.

Juntament amb aquest fet, també se celebra el Casament a Pagès, una tradició que també manté la memòria de com se celebraven els casaments en el món rural català. Tota aquesta escenificació suposa un esforç de recuperació de vestimenta de l’època i escenificació fidel del protocol de les noces catalanes. Una organització que sortosament compte amb voluntaris, participants i col·laboradors per tal que no es perdi amb el pas del temps.

Finalment, hem pogut veure com en decurs de la Festa major de Ripoll s’ha tornat a ballar la Dansa dels Clavells, un ball que ha impulsat un grup de ripollesos amb les ganes de mantenir una altra tradició a la vila comtal. I també és satisfactori veure com Vallfogona de Ripollès, amb el ball del Roser, Gombrèn o Campdevànol amb les respectives danses i Sant Joan de les Abadesses amb el ball de Pabordes, mantenen els orígens d’un folklore que convé que perduri al llarg dels anys amb noves generacions. Com deia el poeta, “qui perd orígens per identitat” i en aquest cas ens agradaria que a la comarca del Ripollès no passés.