Editorial

Fa cinc anys i sembla que ha passat una eternitat. Una de les jornades marcades en la història del país, ara s’ha convertit en un reflex de què volíem ser i mai no hem estat. En els dies previs d’aquella convocatòria, el frenesí de la ciutadania era palpable caminessis on caminessis. La il·lusió per canviar el rumb de casa nostra, la lluita i la perseverança es van fer tangibles dia a dia i, més que mai, en aquella llarga jornada on les urnes, però sobretot la ciutadania, es van convertir en insígnies de la lluita d’una bona part del poble.

Aleshores, semblava que la unitat d’acció política era real. Real, a mitges, perquè ja sabem, gràcies als fets posteriors, que les tibantors entre uns i altres ja eren manifestes. Les falses aparences van resultar convincents per una gran part de la població de casa nostra que es va fer seu el referèndum i va decidir sortir al carrer per dir sí a un nou capítol de la història catalana.

Cinc anys després, però, sembla que ens queden lluny aquelles imatges de la policia colpejant gent innocent que el que volia fer era exercir un dret democràtic: votar per decidir, votar per dir si volien un futur independent o no. El referèndum de l’1 d’octubre ha deixat una ferida oberta que no acabar de curar mai i no perquè la ciutadania d’aquest país, o la gran majoria, ho vulgui, sinó perquè, com passa sovint, aquells que han de liderar poc pensen en les il·lusions o els anhels dels que els voten, sinó sovint només pensen en el color polític que els té ancorats al poder. La unitat d’acció política de l’independentisme ha passat a ser una olla de grills que ha donat com a resultat una desafecció política que, fins i tot, es palpa en l’àmbit municipal. L’energia de la ciutadania sovint deixa enrere aquell projecte d’unió per tornar a l’estira-i-arronsa típic. La il·lusió ja no és palpable als carrers i potser tota la culpa no és dels polítics. Hem passat una pandèmia d’àmbit global que ha deixat molts somnis enrere, la guerra d’Ucraïna, un encariment de costos globalitzat... uns fets que ara preocupen més que ser un país independent i no una part, maltractada, d’Espanya.

Com tot a la vida, potser són cicles. Però si els polítics continuen creient en el projecte independent, potser seria hora d’asseure’s amb la veritat i plantar cara als anhels d’una gran part de la ciutadania. Des de l’honestedat i sense falses il·lusions.