Editorial

Una de les frases cèlebres de Groucho Marx era que la ‘intel·ligència militar són dos termes contradictoris’. Reflectia, d’aquesta manera, com determinats conceptes tenen problemes per acabar coincidint. Al Ripollès, el repte passa per què turisme i sostenibilitat siguin un bon binomi i no un oxímoron.

És innegable que amb aquest increment de la terciarització de l’economia hem perdut algun llençol a la bugada. Les experiències locals d’anar a gorgs com el Torrent de la Cabana a Campdevànol o als molins de Vilardell de Ripoll ja han canviat per sempre. Aquells refugis que hi havia quan anar a la platja era tota una odissea de corbes han estat descoberts i gairebé conquerits per visitants fins a desdibuixar-ne el sentit. Hem passat dels llocs de calma i el meló en fresc aprofitant el curs fluvial de l’aigua per passar a una espècie de parc temàtic que n’ha desvirtuat el seu sentit.

Per aquesta raó, pel risc que suposa que el turisme no sigui sostenible, iniciatives com la Carta Europea de Turisme Sostenible han de fer possible que el binomi no sigui un oxímoron. Fer compatible aquestes pràctiques i mirar els espais amb l’estima que hi tenen els locals que, a banda de paisatges bucòlics per penjar a les xarxes, hi tenim una sèrie de records compartits que es tradueixen directament amb estima.

Sembla que les tendències turístiques van cada cop més lligades a què el turista vingui a sentir-se responsable del lloc i que la petjada sigui menor. Es veu en països nòrdics on es calculen temes com la petjada de carboni que deixa l’experiència. En aquest sentit, hi tenim reptes per com tensen ja temes com l’habitatge i, de retruc, com aquests pisos turístics afecten de ple al reciclatge de pobles que en tenen especial incidència. I en això, al final, l’oferta condicionarà la demanda i viceversa. Per tot plegat, és important un treball conjunt que permeti que el turisme sigui com volem, perquè el turisme no canviï el que som.