Editorial

Diu el refrany que «la gent només se’n recorda de Santa Bàrbara quan plou». Al nostre país se’n podria fer una rèplica dient que «la gent només se’n recorda de les canonades quan falta aigua».

La difusió de les dades que les canonades de la xarxa pública catalana perden 1 de cada 4 litres per les fuites ens torna a posar davant un mirall que, ara, aquest torna a ser un problema de país. Som el lloc on diem que els focs s’apaguen a l’hivern, però continua sent impossible deixar de tractar els nostres boscos com un paisatge bonic que no es pot explotar. I ara som els que veiem que la xarxa d’aigua té greus pèrdues, però ens n’ocupem ara que n’anem mancats mentre pocs han fet res en situació d’abundància. I aquesta història, estimats lectors, és el dia de la marmota.

Tot això passa perquè hem entrat en una etapa de doble infantilització de la política: on som tractats així perquè, a vegades, també ho demanem. Ben segur que, si un alcalde s’hagués dedicat un mandat sencer a fer tota la renovació de la fuita, donaríem per fet que a les eleccions no li hauria anat bé, ja que la gent vol altres propostes que es vegin més. Demanem als polítics que pensin a llarg termini mentre centrem les preocupacions a curt termini. I, és clar, en algun moment aquestes dues peticions xoquen i entren en contradicció.

A la nostra comarca són varis ja els candidats que han posat l’accent del pròxim mandat en la necessitat de millorar la xarxa d’aigua per afrontar aquestes pèrdues que en alguns casos han suposat més que un maldecap quan els dipòsits s’han buidat. Que ara arribem aquí vol dir que les obres o el manteniment no s’han fet i ara, valgui la metàfora, la gestió vessa per tot arreu.

El problema, però, en aquesta altra època de record a Santa Bàrbara, tornem a anar tard i malament i sempre amb presses.