Editorial

Alguns creiem que les eleccions són una carrera de fons que culmina amb la meta a les eleccions. Però que equivocats que anem, senyors. Són una cursa de 100 metres que necessita tota l’explosivitat possible per arribar a tallar la cinta en primera posició. Potser si llegeixen aquestes línies, es pensaran que ens hem begut l’enteniment, però aquesta és la -insereixi l’adjectiu que millor li escaigui- realitat.

Sembla que quan comença a fer olor de campanya, partits i persones que en formem part hagin de mostrar múscul. Però no d’aquells que es cultiven al gimnàs, sinó de ser els més implicats en la vida social, cultural i lúdica dels seus pobles. En els darrers mesos hem vist perfils a les xarxes socials que ressusciten després de quatre anys de letargia. I que les càmeres de fotos tornen a tenir flaix per fer la fotografia més bonica d’un acte i, per descomptat, la del representant polític amb el seu millor somriure. I, amb tot, la política comença, de nou, a ser una mena d’espectacle sobre qui penja la foto abans o felicita primer als organitzadors, guanyadors, etc. i no a fer forta la idea de treballar en un projecte sòlid per al municipi. Allò de fer a correcuita el que no has fet en quatre anys.

A mesura que passen els mesos, però, aquesta efervescència es va desfent com aquella medicina que poses en un got d’aigua i que al cap de pocs minuts ja no és el que era. Cal ser-hi sempre, no només quan ens sembla que la foto pot quedar bé de cara a escollir la papereta al local electoral.

En política les paraules mai són innocents, però tampoc la façana que les acompanya. A alguns els deu semblar que la pintura pot tapar les esquerdes, però sempre acaben sortint altre cop. Està bé somniar en pujar a l’univers, però cal viure a la terra i saber que l’oxigen es necessita cada dia i no només cada quatre anys.

Agafem-nos-ho per la bona part. Si mai ens falta una fotografia d’aquesta temporada, sempre sabrem a quina porta trucar.