Editorial

La campanya electoral al Ripollès s’està desenvolupant amb pràctica normalitat. Els vicis de la política nacional i espanyola no han arribat, majoritàriament, a la comarca. Sí que hi ha candidats a qui els hi agrada comptar amb el cronòmetre les notícies o mirar amb el regle quin espai ocupa cada partit en aquestes pàgines.

Tot i això, passejant aquests dies pels municipis de la comarca hi veiem una tònica que no acabem d’entendre ni ens acaba d’agradar. No és que sigui nova, ni de bon tros, però la repetició no pot ser justificació sinó motiu de rebuig entre tots. Ens trobem cartells estripats o xafats. Cares esparracades, ulls pintats, insults o cartells rebregats a dins dels contenidors.

No entenem quina concepció de la política s’amaga al darrere d’una democràcia quan es banalitza la difusió de l’adversari. És una actitud força incomprensible en el concepte purament electoral. Ningú deixarà de votar la llista que li fa més el pes simplement perquè un cartell s’hagi retirat. Però, tot i això, ja està fet.

I, òbviament, quan els integrants d’una llista veuen això, el primer sospitós sempre és el rival. Segurament deuen encertar, tot i que alguns han confeccionat algunes llistes on val més que mirin una mica de reüll a l’equip... Al final, però, si és així, el poc respecte al rival tampoc deu ser un símptoma de gaire respecte per a les institucions que són de tots...

Com que tot això passa en l’anonimat de la foscor, volem pensar que són algunes entremaliadures, però el respecte al material és també una manera de respectar les normes no escrites de la democràcia.

Aprofitem aquesta tribuna per demanar respecte ja no tant pels cartells i els candidats, sinó per qui ho fa: no cal caure tan baix. O dit amb altres paraules: segur que calia?
Encarem el tram final de la campanya i el més decisiu i esperem, això sí, que aquest sigui el major dels problemes.