Editorial

Ens trobem pocs dies abans de la constitució del ple del Consell Comarcal. Una institució que ha de donar servei als dinou municipis i, en la qual, a hores d’ara, encara no sabem a qui haurem de dir senyor president o senyora presidenta. El terratrèmol polític de Ripoll s’escampa com una bassa d’oli i arriba a la seu del carrer Progrés. Esquerra i Junts ja tenen un pacte firmat, però sembla que les negociacions, que a priori ja haurien d’estar tancades, s’encallen perquè l’obstacle és el govern de Sílvia Orriols.

Si ja al ple d’investidura de Ripoll s’hi va arribar amb tots els escenaris oberts, ara sembla que els interrogants també se situen sobre les cadires de la sala Gonçal Cutrina. La política com a espectacle o l’espectacle de la política.

Aquests dies els nostres telèfons treuen fum, i no per les intenses temperatures dels darrers dies. El termòmetre comarcal puja i no precisament per trobar un topall, una fi. Les negociacions sembla que són crues segons totes les versions consultades. Ara bé, aquesta duresa i poca entesa no es trasllada de portes a fora. Allò de si no hi ha soroll és que no hi ha notícia s’ha utilitzat com a màxima en les negociacions. Ara bé, quan comences a gratar i intentar punxar a uns i altres, comença a sortir el color de fons. Quan uns diuen que Consell i Ajuntament no són vasos comunicants, al cap de pocs dies, potser per la memòria és curta, asseguren que una cosa va lligada a l’altre. En públic, alguns diuen que tant els fa ser govern o oposició, però en privat reconeixen que l’única opció és tenir cadira per manar. Allò d’ara diu blat, ara diu ordi...

No en traiem l’aigua clara ni sabem si finalment tirarà endavant el pacte ERC/Junts o bé s’apostarà per un tripartit de partit d’esquerres. L’única conclusió és que la cadira de president es tenyirà del groc republicà, sigui com sigui.

La reflexió potser seria que continuem parlant de noms, de cadires, de sous... però mai de projectes i és que en el fons, quan algú vota a algun partit, vota un projecte de futur. La comarca i el seu futur haurien d’estar molt per sobre de les necessitats personals i aquí, segur que hi estaran d’acord, mai s’ha parlat de comarca. Hi ha reptes importants i cal entomar-los amb valentia. Més enllà del seu sol, obrin els ulls i veuran una mica el cel. Potser serà en aquest moment quan tindrem clar quina ha de ser la prioritat.