Editorial

L’accés a l’habitatge és una de les preocupacions dels ciutadans del Ripollès, sobretot pels joves. Aquesta és una realitat incontestable. Com també ho és que les promocions d’obra nova són un petit oasi en el desert del parc immobiliari de la comarca. Constructor i Agents de la propietat tenen una clara diagnosi: no els surten els números per construir al Ripollès. Asseguren que el preu per metre quadrat és de 1.800 euros i, aquesta xifra topa amb les butxaques de la majoria dels veïns de casa nostra.

Si fem càlculs, un pis de 90 metres quadrats, només amb el preu de construcció, sortiria a uns 162.000 euros i aquí cal sumar-hi el benefici. Si féssim números rodons, algú que es comprés el pis a preu ras hauria de tenir, com a mínim, uns 45.000 euros ben guardadets per poder adquirir l’immoble i aquesta xifra pocs joves la tenen als seus comptes. En una societat en què l’entrada al món laboral cada cop s’endarrereix més i els sous cada cop són més precaris, poques persones es poden permetre el luxe d’emmagatzemar estalvis. A més, des de fa anys les entitats bancàries, que fan diners, precisament, per deixar diners, només te’n deixen si en tens.

La compra per a molts és una quimera, però el lloguer també se l’han de mirar amb prismàtics. El parc disponible és escàs, amb preus elevats per l’alta demanda i amb un gran ventall de pisos que encara s’ubiquen al segle passat. Com que no hi ha oferta, tothom s’atreveix a demanar un dineral pel seu pis, més enllà de si està en unes condicions òptimes per a poder-hi viure. Hi ha necessitats de llar i un dèficit més que evident.

I la tercera pota, les segones residències. La construcció de pisos pensants per a persones que hi venen a passar temporades, ha copsat l’atenció del mercat. Són persones amb un nivell adquisitiu força alt i això provoca que el sector s’interessi més per donar-los resposta, que no pas per solucionar el mercat residencial habitual.

La qüestió fa anys que està a l’agenda política, però sembla que és com el despertador del matí: el posposes, el posposes i, finalment, t’adorms. Calen solucions ambicioses, però en l’actualitat és com un llençol de noranta per un llit de 180. El posis on el posis, sempre hi haurà un tros que quedarà destapat. Les administracions poden ser un punt d’inflexió en aquesta equació que tan sols alguns matemàtics poden resoldre. Si poses a disposició més pisos socials, la demanda minva perquè ja té una primera resposta i l’oferta dels privats es pot racionalitzar. Ara bé, si no comencem a posar les primeres totxanes d’aquest entramat residencial, continuarem escrivint editorials de la preocupació de la manca d’habitatge fins a l’infinit i més enllà.