Editorial

És festa major de Ripoll. A la nit, un grup de joves es reuneixen per fer un sopar i, seguidament, gaudir dels concerts. En un moment donant, a un d’ells li sona el telèfon. No és ningú que el busqui, o sí. És una alerta que una vaca que s’ha posat de part. En una altra feina, tancaria el telèfon i gaudiria de la celebració, però el món ramader no entén de dies festius i toca aixecar-se de la taula. Ell i la seva parella desapareixen una bona estona i és que el vedell costa que surti. Al cap d’una bona estona i amb la feina feta, tornen a taula amb la satisfacció que tot ha sortit bé.

Aquest podria ser un relat curt, però la realitat és que és una experiència que ha passat en la vida real. Pagesos i ramaders no entenen de fitxar, d’horaris o de compromisos familiars perquè aquest sector va al ritme que toca en cada moment. Una realitat que xoca, indiscutiblement, amb la que els exigeixen des de l’administració. La fiscalització de la seva feina arriba a l’extrema que se senten obligats a estar enganxats a la cadira i a l’ordinador per a poder justificar la feina feta. Asseguren que els controls hi han de ser, com a qualsevol parcel·la de la vida, però que els ritmes s’han d’adaptar al sector i no el sector als ritmes.

En els darrers temps hem sentit a parlar, més que mai, dels productes de quilòmetre 0. Les administracions més pròximes o més llunyanes s’han omplert la boca que la ciutadania hem de fer costat als productors del voltant de casa nostra i, és cert, hi hem d’estar al costat. Ara bé, aquestes afirmacions, que queden molt bé de cara a l’aparador, contrasten abismalment amb el que el sector denota per part de les administracions de què depenen. Quin sentit té haver de comunicar tres vegades el mateix? El sector no està preparat digitalment, però ara ho aboquem tot a l’era 2.0. I així algun funcionari no ha ni de despenjar un telèfon.

La realitat és obcecada i sembla que per més pals a les rodes que els hi posin els ramaders i pagesos continuen obstinats a oferir-nos productes de proximitat i de qualitat. Això sí, si no perdem bous i esquelles pel camí perquè alguns, de tan complicat que els hi estan posant, decideixin penjar les botes i anar a fer una feina amb menys maldecaps. Després, potser i només potser, serà quan aquells que decideixen s’adonaran que les traves tenen conseqüència i que no conèixer el sector pel qual, suposadament, es treballa és una mancança massa gran per poder-la salvar.

Deixi’n fer-los de pagesos i ramaders. Aquest és el clam que proclamen. Les administracions han de servir per ajudar i no per posar més problemes a un sector que, a hores d’ara, no té un futur garantit.