Editorial

L’1 d’octubre és una data assenyalada pels catalans: el dia del referèndum per la independència. Però també és una data rellevant per recordar que aquesta mateixa data també s’emmarca en el Dia Internacional de la Gent Gran. Una jornada que vol servir per reflexionar sobre els reptes socials i polítics entorn de l’envelliment demogràfic i que proposa vetllar per una vellesa digna i segura.

El Ripollès, estadísticament, és una de les comarques més envellides de Catalunya. Un de cada quatre habitants té més de 65 anys. Un fet que no pot passar per alt i que sovint l’actualitat s’obstina a deixar de banda. Parlem molt de com rejovenir els municipis de casa nostra, de no perdre talent, de buscar habitatge perquè els joves del Ripollès tingui un espai per sentir-se a casa. Però, en canvi, la societat tendeix a relegar la tercera edat, a usar els estereotips per descriure-la, sense tenir en compte els riscos que comporta.

Associar la vellesa amb la pèrdua d’autonomia o el deteriorament és distorsionar la realitat. Cert és que una part de la tercera edat ho pateix, però també és cert que no tenim en compte el bagatge emocional, professional o social que acompanya les vides d’aquestes persones. La seva vàlua no ha passat desapercebuda aquest any amb el projecte ‘Persones grans, grans mestres’, impulsat pel Consorci de Benestar Social. Un programa que vol destacar la riquesa de l’experiència acumulada i reivindicar el seu papar cabdal en la nostra societat. Un projecte enriquidor que vol servir de punta de llança per reivindicar que encara tenen molt a dir i, sobretot, a aportar en la nostra societat. Enriquir-nos de l’experiència, en definitiva.

Alguns metges que formen part del programa pràctiques en l’entorn rural posen en relleu l’autonomia que gaudeixen les persones de la tercera edat al Ripollès, en comparació a altres zones del país. Una autonomia que volen conservar i que ha d’anar acompanyada d’uns bons serveis públics que ho fomentin. No obstant això, en una societat cada vegada més individualista i on el benestar col·lectiu sembla que és cosa del passat, caldria recordar que també nosaltres tenim un deure cap a aquest col·lectiu. Tenir cura dels nostres avis, acompanyar-los, o estar pendent del veí o veïna de casa és una feina que hauria de sortir de nosaltres, sense buscar res a canvi. Una bona manera de teixir xarxa comunitària i que també ens pot nodrir d’enriquiment personal.