Una marxa més
És cert que al Ripollès hi ha la sensació de ser els primers a notar les crisis i els últims a veure la recuperació. Un desànim econòmic que, com el fred de l’hivern, ens ha acabat calant els ossos del que segurament som.
Les dades que inclou aquesta edició del setmanari sobre l’evolució econòmica i social marquen una tendència favorable. Si haguéssim de posar una nota, aquesta hauria de ser la de ‘progressa adequadament’. El problema, però, és la comparació amb les comarques pròximes i el global de la província. Per exemple, si la xifra de reducció de la desocupació ha baixat en sis dècimes, és bona notícia -especialment per als afectats-, però ho és menys si veiem que a les comarques de Girona el descens ha estat quatre vegades més potent, amb un 2,4%.
Una altra dada preocupant és la disminució de les empreses en un 2,7% i que suposa ser la comarca amb una ràtio de destrucció de teixit econòmic de la província més alta. De fet, és tan preocupant perquè a la resta de la demarcació creix.
Les causes segurament demanen de lletra petita, potser fins i tot de context. Però, sobretot el que demanen és de deixar enrere aquesta sensació d’anar sempre a mig gas perquè el cotxe ja belluga i posar una marxa més. Al final, per aquelles coses de l’economia, avançar més a poc a poc que els teus rivals vol dir retrocedir, almenys en competitivitat.
Actors econòmics, però també polítics i socials, tenen feina per entendre on som i com podem millorar. La dificultat de trobar treballadors per alguns sectors, de trobar pis, les dificultats per formar-se a la comarca, el desprestigi de determinades feines tradicionals són part d’un mateix problema. El diagnòstic, potser, ja el tenim fet i sabem les nostres fortaleses i les nostres debilitats. Potser, el que cal, és que posem una marxa més i canviem d’etapa i passem a les accions. Qui comença?