Editorial

8 de cada 10 habitatges de Setcases no són principals. 7 de cada 10 habitatges de Queralbs estan buits, són d’ús baix o d’ús esporàdic. Aquests són només dos exemples de la radiografia que ha elaborat l’IDESCAT, la qual permet veure la intensitat de la despoblació de molts pobles de la comarca. Tot i que una part del Ripollès no pateix en gran manera aquesta problemàtica, és el cas de Campdevànol, sí que hauríem de posar el crit al cel sobre què està passant i quines maneres tenim de revertir una situació que s’arrossega des de fa molt de temps. La música fa temps que sona, però ningú vol entomar la tonada per escriure-li una cançó adequada.

L’òbvia realitat és que els punts anomenats més rurals pateixen una pèrdua contínua de població i, alhora, cada cop hi ha un increment de persones que lloguen o compren habitatges per a segona residència o habitants que decideixen posar els seus pisos en el mercat de lloguer turístic perquè asseguren que els comptes els són molt favorables. Dues cares d’una mateixa moneda, que es poden llegir com a causa i conseqüència o situació i derivació.

La pandèmia va revertir, en certa manera, aquesta situació, amb veïns de segona residència que van descobrir que en punts com el Ripollès es pot viure molt millor, pel que fa a qualitat de vida, que en altres llocs de Catalunya. Ara bé, aquesta qualitat de vida no anava acompanyada de qualitat de serveis i molts responsables polítics alertaven que no es pot fixar població si no es doten els municipis de tot el que puguin necessitar: carreteres en bon estat, fibra òptica, bona atenció sanitària...

Hi ha vida més enllà de la Diagonal. Això ho sabem els que vivim més enllà de la influència de Barcelona. Les paraules en el 95% dels casos no van acompanyades de polítiques actives i això va en detriment de la pervivència de la identitat i supervivència d’aquests petits nuclis de població. Tenen pocs habitants, però haurien de tenir els mateixos drets que qualsevol altre ciutadà. El mal anomenat ‘territori’ ha de ser una de les prioritats dels polítics. Segurament hauria estat millor allò de prevenir abans de curar, però la constatació és que la malaltia ja s’ha estès per bona part de les capçades del país.

Les accions que es puguin fer han d’anar en sintonia a les comarques. Conèixer la realitat, palpar-la. I a partir d’aquí treballar en un pla real. Si no es fa així, de res serviran algunes polítiques que es volen tirar endavant.