Editorial

Són el 51% de la massa catalana pel que fa a territori, però si ho mirem en termes de població, representen el 3% dels catalans. Tenen pressupostos molt ajustats, però els mateixos requisits que qualsevol altre ajuntament del país. Estan allunyats de les grans urbs de Catalunya, no obstant reivindiquen els mateixos drets. S’associen perquè si la veu no sona amb tanta força i sense organització, els seus clams no són escoltats. Són els micropobles de Catalunya, pobles de menys de 1.000 habitants, i s’han convertit en l’altaveu del batec rural. Aquest cap de setmana ho han fet amb la fira que s’ha celebrat a Planoles, però la seva tasca de formigueta fa anys que deixa empremta.

Planoles ha servit com a aparador per conèixer aquestes realitats, en uns espais de vida social i col·lectiva, els quals sovint se senten menystinguts per una suposada política de reequilibri territorial que ningú es creu: ni els que la prediquen ni els que la pateixen. Un escenari, el del reequilibri, que seria el més desitjat i que no s’aconsegueix.

Aquests petits pobles tenen problemes de finançament, d’infraestructures, de gestió, de despoblament o de repoblament. Al mateix temps, però, són pobles amb una gran perseverança, amb empenta, amb el sentiment de pertinença ben arrelat i amb les ganes de tirar endavant malgrat tots els obstacles que es troben. Els reptes, però, no només són per als que hi viuen, són els reptes d’un país en què si desapareixen aquests llogarets, ja no seria la Catalunya que coneixem.

L’administració tracta per igual a tothom, però les realitats no són compartides, i per això l’Associació de Micropobles lluita per esdevenir un lobby que alci les reivindicacions, més que legítimes, d’aquesta tipologia de pobles i assolir que no se’ls tracti igual que a les grans ciutats. Una qüestió que ja hauria de ser de sentit comú, però que fa anys i panys que es posa de manifest i no s’aplica.

Segurament els polítics d’altes esferes són conscients d’aquesta realitat, però a l’hora de veure’s aplicada poca cosa se’n desprèn. Queda molta feina per fer i camí per recórrer, però mentrestant aquests pobles, que recordem que configuren la major part del paisatge Ripollès, necessiten aire per respirar i poder fer polítiques que assegurin la igualtat d’oportunitats per a tots els habitants del país, siguin de terra endins o mar enllà. Tot això demana normatives adaptades i finançament addicional per a uns pobles que són el batec rural, tal com han subratllat aquests dies, però que també tenen dret i volen ser el batec d’un país.