Editorial

El Ripollès és, bàsicament, una comarca turística. Els estudis econòmics confirmen que principalment la font de riquesa comarcal és el sector terciari. No és d’estranyar que la comarca esperi amb candeletes la temporada de neu per omplir, encara que només sigui una mica, els calaixos. És cert que abans les muntanyes potser tenien més neu i és cert que el canvi climàtic obliga a repensar els models que actualment tenim vigents pel que fa a aquest sector. Però també és cert que els calaixos no s’omplen si no arriba gent i si no tenim atractius per oferir als visitants que arriben. La temporada d’obertura de les estacions de muntanya són una oportunitat anual per continuar mantenint viva l’economia comarcal. Ara bé, hi ha veus crítiques amb la gestió de les estacions que reclamen que no es produeixi neu artificial perquè subratllen que les instal·lacions gasten aigua i també energia, en plena sequera.

L’inici de temporada no està marcat per grans gruixos de neu, ans al contrari. Les estacions de casa nostra han ajornat el tret de sortida per manca de neu. Ara, les condicions meteorològiques han propiciat que se n’hagi pogut produir i, per tant, comenci a lliscar-hi els esquiadors per les pistes.

Aquells qui critiquen que es produeixi neu artificial, segurament no saben ni com funciona un canó de neu. S’ha d’apostar per mètodes més sostenibles, és evident, i en aquest sentit els principals actors estan treballant. També és cert, però, que la neu artificial es produeix a partir de les basses que omplen les estacions amb aigua de la pluja i que utilitzen posteriorment per fer la innivació. Una aigua que, un cop es desglaça, retorna al seu estat natural. Allò que ens van explicar a Naturals quan érem petits. La crítica hi és, i segurament com qualsevol crítica, hauria de portar a la reflexió sobre el model amb el qual cal continuar treballant. Ara bé, aquests que alcen la veu en contra de les estacions de muntanya segurament són aquells que agafen un cotxe per anar a tocar aigua un dia de calor o que surten a passejar amb l’olor de benzina fins a gairebé el punt on el volen veure. A Barcelona ja hi ha mesures de restricció per a l’aigua, és cert, com també és cert que cal ser curós amb la utilització que es fa dels recursos naturals.

Ara bé, pot ser que primer ens mirem al mirall, després ens informem i, posteriorment, ens tornem a mirar al mirall com a societat. De moment, la neu és font de riquesa per al Ripollès. I ja prou malament està, com perquè ens treguin també això.