Editorial

365 dies donen per a molt o per a poc, depèn del prisma que es miri. Arribem a les acaballes del 2023 i toca fer balanç d’un any que ha estat marcat, en gran manera, per les eleccions municipals, les quals han deixat nous arcs municipals. Si n’hi ha hagut un que ha donat per escriure rius de tinta és el de Ripoll. Tots prevèiem que les municipals serien les més obertes de la història democràtica i així van ser. El nou govern municipal governa en minoria i el domini de l’oposició també marca el ritme. Les prioritats ni són compartides ni sembla que el que queda de mandat deixi d’estar marcat per aquesta dissonància.

Plens maratonians, debats sobre qüestions estèrils per al present i futur de la vila comtal i tisorades en molts àmbits. I tot això, amanit a cops de tuit, notes de premsa i declaracions que no fan res més que restar oportunitats a un municipi que necessita empenta per ser líder. Sembla que perdem un llençol a cada bugada i així ens va. La distància entre l’espectacle de la sala de plens amb regidors més preocupats per sortir bé als vídeos que pengen a les seves xarxes socials i les necessitats del carrer comencen a ser abismals. Una capital que no capitaneja.

I mentrestant segueixen d’actualitat qüestions tant o més rellevants. La pluja és la gran absent a les notícies i la sequera la gran protagonista. La manca de precipitacions i com abordar la situació és, des del punt de vista més racional, el gran debat de present no només del Ripollès sinó de tot el país. Mentre discutim si calen o no pistes de gel per a aquest Nadal o si es pot regar o no el gerani, el que no es debat és com preservem aquest bé que ara s’ha convertit en escàs. Tan escàs com les oportunitats per a trobar un habitatge digne i amb bones condicions econòmiques a la comarca. Aquell gran punt dels programes electorals que s’ha perdut en una immensitat a la qual ja estàvem avesats.

Comença a ser preocupant que no hi hagi un debat seriós, amb tots els agents implicats, sobre quina és la línia de treball a seguir. No només des de l’àmbit de l’administració, sinó que també hi ha d’haver un debat seriós amb aquells qui remenen bona part del mercat immobiliari ripollès. Un Ripollès que necessita empenta, retenir talent i joventut i que necessita polítiques atractives, pensades especialment per a territoris com el nostre, perquè cada cop la piràmide poblacional és més invertida. Si no hi actuem ja, de poc ens servirà.

Ens queden deures per fer, però mentrestant els desitgem un pròsper 2024.