Editorial

La sequera ha aprimat rius i, potser, acabarà engolint-se un dels sectors més essencials: el primari. El sector de la pagesia, que sempre viu pendent del sol i del sòl, ara en pateix les conseqüències extremes de la falta d’aquest element que es diu aigua. Una situació que està comportant que la seva pervivència pengi d’un fil. Un fil que l’administració s’ha encarregat d’aprimar fins a l’extrem, el qual ara ja és una línia tan fina que podria petar en qualsevol moment.

Els pagesos han sortit al carrer i ho han fet per demostrar força. Han col·lapsat les carreteres per clamar que la seva viabilitat està gairebé a punt de col·lapsar. No només ho fan per la falta d’aigua, que alhora comporta un encariment dels costos de qualsevol explotació, sinó que tenen un decàleg de reclamacions que acaben resumint-se, sobretot, en l’excés de burocratització que ha patit el sector en les darreres dècades.

Tots els afectats asseguren que estan d’acord que cal que hi hagi controls. Un control que garanteixi que allò que produeixen sigui amb els estàndards de qualitat que ens mereixem com a consumidors. Ara bé, el que no els sembla just és que en comptes de preservar la qualitat i fer la feina que han escollit, fer de pagesos, hagin de ser secretaris de l’administració. La ingent quantitat de paperassa que han d’omplir per a fer qualsevol pas, no es pot resumir en aquesta editorial, però sí que ho van plasmar en aquestes pàgines amb una portada que es titulava ‘El paper no es menja’. Molts han hagut de renunciar a intentar-ho, i buscar una persona que s’encarregui en cos i ànima a omplir tots els requeriments per poder-ho fer dins el termini i en la forma escaient. D’altres renuncien a la vida personal per omplir, a les nits o quan hi ha dos minuts sense una feina concreta, a fer-ho.

Per posar-los un exemple, potser el més ximple, quan neix un vedell, estan obligats a posar-li un cròtal. Fins ara, el ramader anava a la seu del DARP i en demanava, a l’hora que podia, i així podia fer aquest pas imprescindible. Ara, han de demanar hora a l’oficina i esperar que no sorgeixi cap incidència per tal de poder assistir a aquesta cita i poder atendre el requeriment de l’administració. La cosa ha arribat a tal punt que han de certificar en quin punt es troba cada animal, gairebé com allò del minut i resultat, a través d’una aplicació.

La feina del camp requereix temps, dedicació, esforç i sobretot passió. I totes aquestes paraules s’esvaeixen en el moment que els papers, l’arribada de productes d’altres territoris que no tenen els mateixos controls que aquí, o que les lleis que es fan des d’un despatx sense haver tocat mai un porc arriben.

Però totes aquestes paraules queden buides si tots no fem una reflexió profunda. Podem omplir l’Instagram o el Twitter clamant amb les reivindicacions dels pagesos, és clar. Però això ha d’anar acompanyat d’accions. El producte de quilòmetre 0 és el garant de la supervivència de totes aquestes petites explotacions i si no els donem suport, de manera continuada, menjar, menjarem, però potser d’una qualitat que després ens posarem les mans al cap.

Perquè tal com clamen amb els seus tractors arreu del país: ‘La seva fi, la nostra fam’.