Verd clar?
Que el futur és verd genera pocs dubtes. Que aquest futur verd sigui clar, ja són figues d’un altre paner.
La teoria de la transició energètica deixa pocs detractors, però la posada en pràctica ja comença a aixecar problemes... De fet, Catalunya encara no ha sabut posar molins de vent al país de la tramuntana per una sèrie de raons que se’ns escapen del nostre abast. Però això és un símbol de la complexitat del problema, d’un nus que no es desfà mentre el temps va passant. Certament, la sobirania energètica no hauria d’anar en detriment de l’alimentària i és un bon punt la protecció de les planes agrícoles que demana el document marc que expliquem a la pàgina 3 d’aquest setmanari. Però el temps va passant i els projectes de plaques fotovoltaiques han arribat a algunes teulades, però a un ritme lent, sobretot si ens creiem aquesta previsió que el 2050 consumirem el doble d’energia que el 2017. Altres punts de l’Estat fa temps que van endavant en energia verda mentre que a Catalunya som vagó de cua. Una situació insòlita si contemplem el passat amb temes com l’hidroelèctric que al Ripollès tan bé coneixem.
El temps no és infinit i el debat sobre les renovables al Ripollès no pot tardar gaire més de passar de la teoria a la pràctica. El document que expliquem a la pàgina 3 d’aquest setmanari elaborat per l’Oficina de Transició Energètica delimita el terreny de joc, però l’important és que hi comenci a haver partit. Està clar que si no hi ha inversió ambiciosa no en farem prou per als consums que tenen indústries que són grans consumidores d’energia com la metal·lúrgica, tan troncal i necessària per a l’economia del Ripollès. Un debat, a ningú se li escaparà, que agafarà una altra volada quan hi hagi el primer projecte de quatre molins de vent o tres hectàrees senceres de plaques fotovoltaiques. Veurem quant dura el convenciment d’alguns quan ho hagin de veure des de la finestra de casa.
I sobretot, si volem fer passes endavant en la transició energètica, és important que la mateixa administració que marcarà ara la quantitat d’energia que hem de produir no sigui l’encarregada d’omplir de burocràcia després la gent que els vol impulsar. A l’administració li agrada ser a missa i repicant, però ha de començar a decidir si vol ser motor de canvi o fre. Un debat extrapolable a molts altres àmbits de la gestió pública.