Editorial

«És continu i sap molt de greu. Amb el canvi climàtic sembla que els serveis públics haurien de funcionar millor i és un continu». Rosa Albalate, regidora de l'Ajuntament de Planoles.

«Denunciem les incidències habituals en la infraestructura, sumades als retards pràcticament institucionalitzats dels combois pel fet de circular per via única, doten l'R3 d'una fiabilitat molt baixa que centrifuga els usuaris cap a altres opcions de transport». Enric Pérez i Sergi Albrich, consellers del Govern del Consell Comarcal.

«Què més ha de passar perquè es millori la seguretat de la línia R3?». Som-hi Ripoll.

«El mal estat crònic del servei posa en perill la seguretat de les persones i continua aïllant Ripoll». Alternativa per Ripoll.

Són missatges d'aquest dimarts de diferents institucions i partits polítics arran de les dues incidències que es van produir a la línia R3, una a causa d'un incendi, i l'altra a causa de la caiguda d'un arbre. Podria ser anecdòtic, però és que és l'enèsim problema que acumula aquest servei ferroviari. La línia no és fiable És una afirmació que es pot constatar gairebé cada dia i, per això, els ripollesos no la veuen com un sistema eficaç per utilitzar de via de comunicació freqüent. Qui ho fa, se la juga: arribar tard a la feina, als estudis o, fins i tot, no saber si arribaràs.

Malgrat que s'anuncien reiteradament grans inversions a la línia sembla que les concrecions a la comarca mai arriben, i això té incidència en la vida quotidiana de tots els vilatans del Ripollès. Els missatges que hem transcrit descriuen que és una problemàtica que tots els estaments de la comarca veuen com a fonamental de resoldre'ls. Un tots a una que poques vegades es concreta en un mapa polític que és complicat.

La línia ferroviària fa anys que ha estat l'aneguet oblidat de les infraestructures de casa nostra i fa massa temps que tothom ho reivindica. Una reivindicació que sovint queda en paper mullat i sense una línia temporal que certifiqui quan hi haurà una inversió que situï aquesta infraestructura al segle XXI. Però el que és més greu és que els problemes cronificats ja no es deuen al fet que no s'inverteixi, sinó a la cura del que actualment hi ha. Com pot ser que la majoria d'incidències siguin produïdes pels despreniments en el marge o trams de vegetació poc sanejats? Això té un nom: deixadesa. O ens posem les piles tots plegats o arribarà un punt que no caldrà fer inversions perquè ja no hi haurà línia.