Editorial

La memòria és selectiva i sovint amable: tendeix a suavitzar o esborrar els moments més durs. Cinc anys després de l'esclat de la pandèmia de la Covid-19, correm el risc d'oblidar no només el patiment, la incertesa i la por que vam viure, sinó també els aprenentatges profunds que ens va deixar. Aquells mesos ens van despullar d'allò que crèiem inqüestionable: la seguretat, la rutina, la llibertat de moviments. Tot es va aturar i vam descobrir com de fràgil pot ser la vida i com d'interconnectats estem els uns amb els altres.

Vam entendre la importància de la ciència, el valor imprescindible dels professionals sanitaris i de totes aquelles feines sovint invisibles, però que sostenen la societat. Vam aprendre que la vulnerabilitat és part de la condició humana, i que la resposta col·lectiva -la solidaritat, la responsabilitat compartida, la cura- és l'única via per fer front als moments més foscos. Vam veure com les desigualtats s'ampliaven i feien més profundes les ferides socials. Però també vam veure gestos extraordinaris de generositat i fortalesa.

Ara, cinc anys després, la rutina, la pressa i la falsa sensació de control han anat esborrant aquells records i aquelles lliçons. Ens costa mantenir la consciència que tot pot trontollar en qualsevol moment, que el futur no és garantit i que la vida col·lectiva necessita ser cuidada. Honrar aquell temps no vol dir viure-hi ancorats, però sí saber-ne extreure'n saviesa. No oblidem que ens va fer més conscients de la necessitat de posar la vida i les persones al centre, per damunt de les presses, l'individualisme i el soroll constant.

La pandèmia va ser una ferida profunda, però també un avís. No deixem que la memòria amable ens faci perdre de vista allò que vam aprendre. És responsabilitat nostra fer que aquell record es transformi en consciència, i aquella consciència, en acció.