Editorial

El Ripollès és, de sempre, un paradís natural que res té a envejar a altres punts del nostre país. Un pulmó verd que tots en sentim nostre, però que també ho fan els ciutadans d'altres indrets del territori. Així es constata en el darrer estudi impulsat pel Parc Natural de les Capçaleres del Ter i del Freser, centrat en el Puigmal. Si no ens fixem en el detall mensual i obrim el focus a l'anàlisi global, aquest cim emblemàtic de casa nostra rep el doble d'habitants del Ripollès cada any. Clar que no hi haurà riuades com a les Rambles de Barcelona, però 40.000 visitants són moltes persones en un espai tan limitat.

Aquestes xifres tornen a posar el focus en la necessitat urgent de preservar l'entorn natural, un paisatge que tots sentim com a propi, però que, en realitat, no és de ningú. I justament per això, la responsabilitat també hauria de ser compartida. L'atractiu del Ripollès i de les seves muntanyes, com el Puigmal, no és fruit de la casualitat. És el resultat d'una relació històrica entre les persones i el territori, d'una gestió respectuosa de la natura, d'un equilibri entre l'activitat humana i la conservació.

Però aquest equilibri es veu avui amenaçat per un turisme creixent, desbordat en certs moments de l'any, que sovint arriba sense conèixer les normes, ni la realitat ambiental, ni les limitacions dels espais naturals. No es tracta de criminalitzar els visitants. El desig de connectar amb la natura és legítim, però també ho és protegir els espais que ens ho permeten. I aquí entren en joc les regulacions: restriccions d'accés en determinades èpoques, controls d'aforament, ordenació dels aparcaments, sensibilització dels usuaris.

Ara bé, aquesta protecció ens porta a un altre debat: quin paper hi tenen els veïns de casa nostra? Caldria reflexionar seriosament sobre si els habitants del Ripollès haurien de tenir algun tipus de preferència o accés prioritari al seu entorn. No es tracta de crear fronteres. Cal que ‘els de casa' tinguem privilegis sobre els ‘de fora'? O el valor del medi natural rau, precisament, en ser un bé comú, que hem de protegir entre tots, independentment del codi postal?

Potser la resposta no és una dicotomia, sinó una combinació d'ambdues visions: un model que combini l'obertura amb el respecte, la benvinguda amb la responsabilitat, el dret d'ús amb els deures els deures de conservació.