Editorial

El Senat ha fixat un termini d'un any per reasfaltar la Collada de Toses. Una moció que, a més, incorpora un altre element clau: iniciar els tràmits per a la construcció d'un túnel que connecti Toses amb la Cerdanya. Dos passos que podríem considerar significatius, sempre que no acabin sent, com tantes altres vegades, paper mullat.

Ja l'any 2003 es va fer públic un estudi informatiu per plantejar un traçat alternatiu a l'actual, que incloïa el tan reivindicat túnel. En els anys següents, el govern espanyol va pressupostar partides per redactar aquest traçat i, posteriorment, els projectes constructius. Però aquells fons es van perdre entre tants altres milions, i la nova connexió viària entre el Ripollès i la Cerdanya es va esvair, silenciosa, en l'oblit.

Ara, després d'uns anys, el debat ha tornat a emergir. La necessitat de millorar la xarxa viària del Ripollès és una reivindicació constant, una remor que no s'apaga. Però, com tantes altres vegades, la pregunta clau persisteix: som davant d'una veritable arrencada decidida o d'un nou miratge? Les promeses seran realitats o tornaran a ser paraules que s'enduu el vent?

Al Ripollès no necessitem promeses buides ni titulars de conveniència. Necessitem compromisos ferms, inversions tangibles i terminis que es compleixin. No volem més projectes que es dilueixin entre excuses, sinó solucions reals a problemes estructurals.

En aquest mateix context, ha tornat a la primera línia política una altra vella reivindicació: la variant est de Ripoll. Una infraestructura clau per descongestionar el centre del municipi i, especialment, per alleujar la pressió de trànsit que suporten els veïns del carrer Progrés. Aquest projecte, que semblava enterrat, ara recupera embranzida i es torna a parlar de la seva possible reactivació. Però tots sabem què suposen aquest tipus d'obres: temps, paciència i, sobretot, una forta voluntat política i pressupostària.

És hora que les administracions deixin de jugar amb la paciència del territori. El Ripollès no pot esperar eternament. Ja no valen més promeses, calen fets. Els veïns no volen discursos, volen obres. I, sobretot, volen veure com, per fi, allò que durant anys només ha estat paraula, es converteix en realitat.