Editorial

Aquest dimecres al matí els governs català i espanyol han anunciat el nou tall a l'R3 que comportarà el desdoblament entre l'Hospitalet i la Garriga i ha tornat a ser un cubell d'aigua freda. 16 mesos de tall, sense precedents a la xarxa ferroviària catalana. L'anunci ha obligat el Govern de l'Estat a demanar disculpes per avançat, i a la consellera Paneque li ha tocat treure ferro, assegurant que aquest cop les obres compten amb l'aprenentatge del tall de Roda de Berà. Altre cop, tornarem a tenir dificultats per connectar amb Barcelona utilitzant el tren. Altre cop, tornem al camí de la desesperació.

L'anunci del tall a l'R3 coincideix amb l'inici dels preparatius de celebració pel centenari del Transpirinenc Oriental, la continuació de l'R3 cap a França. La coordinadora del centenari, integrada entre altres entitats pel Centre d'Estudis Comarcals del Ripollès, té com a objectiu reivindicar la importància de la línia, en temps pretèrits, però també amb la mirada posada en el futur. Malgrat el desencís dels últims anys, els historiadors i guardians del patrimoni encara recaven arguments per a l'esperança. Es parlarà de com d'important ha estat la connexió ferroviària amb el país veí per al desenvolupament social de l'últim segle, i com podria d'important ser per al futur.

Entre les fites que recorden, es troba el decret del Govern espanyol de principis del segle XX perquè l'R3 fins a Barcelona gaudís de l'ample de via que tenen a França, perquè més serveis poguessin ser compatibles amb les línies europees. El Centre d'Estudis Comarcals del Ripollès creu que es pot recuperar aquest plantejament, aprovat per decret fa un segle. En aquests moments de desesperació, de pegats als problemes de la falta d'inversió durant anys, una proposta com aquest pot semblar una quimera. Però també és veritat que, de vegades, dels errors del passat es pot aprendre. Potser ara no hi ha prou motius per a l'optimisme, però les administracions tenen una nova oportunitat per recuperar la importància de la planificació, per deixar de banda les enveges i tibantors entre territoris i per ser generosos d'una vegada per totes amb Catalunya i les seves infraestructures. Al cap i a la fi, continua sent la porta d'accés a Europa.