Imaginar per construir
Els qui el coneixien deien que era apassionat, optimista i creatiu. Que sabia encomanar aquest esperit vital. Expliquen que estimava la feina ben feta, que sabia treballar amb imaginació i no tenia por d'assumir riscos. Va ser un visionari amb els peus a terra, però capaç de fer volar la imaginació quan calia. I, sobretot, un enamorat de Ripoll i la seva comarca. N'és prova que va llegar tota la seva fortuna -incloent-hi el 50% de les accions de la seva empresa- al seu poble. Un llegat inesborrable que ha deixat una empremta profunda. Una petjada que aquesta setmana s'ha volgut reivindicar amb la commemoració dels 25 anys de l'actual seu de la Fundació Eduard Soler.
L'empresari ripollès tenia molt clar que calia formar, i formar pensant en les necessitats reals de les empreses. Per això va decidir impulsar l'Escola del Treball, embrió de què, anys més tard, esdevindria la fundació que avui coneixem. Més enllà del valor econòmic, aquí rau la veritable grandesa del seu gest. Una fundació privada pensada per oferir un servei públic: fomentar l'educació professional, sí, però també incentivar un valor que ell sempre havia representat amb convicció: l'emprenedoria, sorgida des d'un petit territori envoltat de muntanyes i rius. La seva visió anava més enllà de les aules: volia convertir la fundació en un centre tecnològic al servei del teixit productiu.
Més de dues dècades després, aquest és el llegat que hauria de perdurar: l'energia i l'enginy d'un home que va marcar un abans i un després en la història recent de Ripoll. La trajectòria d'aquest centre, com tot projecte pioner, ha conegut llums i ombres. Però el que no pot quedar en l'oblit és l'esperit que el va impulsar. Els referents dels infants d'avui, probablement, ja no són figures com Eduard Soler. Avui ressonen altres noms, sovint allunyats de l'esforç discret i tenaç de qui va bastir un projecte empresarial d'èxit pensant en la prosperitat del seu entorn més immediat.
La petjada d'Eduard Soler no només es pot traçar en un centre de formació professional reconegut, sinó que hauria de formar part de l'imaginari col·lectiu de qualsevol ripollès. Caldria convertir-lo en un referent per a les generacions que demà hauran d'aixecar aquest país petit. I encomanar-los aquella actitud seva tan genuïna: treballar amb rigor, sí, però també amb creativitat; entendre que emprendre vol dir, sovint, creure que els somnis poden fer-se realitat.
