Editorial

En aquests dies d'estiu, molts aprofitem per fer una escapada a la natura, per respirar aire net, caminar entre boscos i descobrir racons plens de vida. Però allò que ens sembla tan tranquil, per dins està en una situació preocupant. I no parlem del temps -que la meteorologia al Ripollès ja sabem tots com funciona-, sinó d'un problema menys visible però igualment greu: la falta de suport i de personal als parcs naturals de casa nostra.

El cas del Parc Natural de les Capçaleres del Ter i del Freser és especialment greu. Aquest parc, que aquest setembre farà 10 anys, ha anat creixent. Però ara es troba en una situació límit. A l'octubre, cinc persones claus per al seu funcionament deixaran de treballar-hi perquè s'acaba el contracte del pla amb què havien estat contractades. Això vol dir que, a partir d'aleshores, només quedarà el director. I una sola persona no pot assumir totes les feines que suposa cuidar un espai natural tan important.

Aquest no és un cas aïllat. A molts altres parcs de Catalunya passa el mateix. Hi ha falta de personal estable, canvis constants de gestió i decisions que no tenen en compte les necessitats reals del territori. Es creen parcs nous sense assegurar que hi hagi equips suficients per gestionar-los. I això té conseqüències: es deixen de fer tasques de manteniment, es posen en risc espècies protegides, es perden reconeixements com la Carta Europea de Turisme Sostenible, i es frena la feina que s'ha fet durant anys.

El personal dels parcs no demana res extraordinari. Volen fer bé la seva feina. Per això calen equips estables, amb contractes que garanteixin continuïtat, i amb una organització clara i responsable per part de l'administració. Si volem que la natura ens continuï oferint tot el que ens dona, hem de cuidar-la com cal. No n'hi ha prou amb fer fotos boniques o dir que l'estimem. Cal actuar.

La data límit ja està marcada al calendari i les taules de negociació estan actives. Pot ser que es pugui aturar aquest desgavell a temps. Per això, cal entesa, mà estesa i, sobretot, pensar que els parcs naturals no són un jardí, que són espais naturals que cal conservar i vindicar, però a través d'un pla estable i sense dependre de si a algú se li acaba el contracte i cal buscar algú altre perquè el substitueixi.