Editorial

Ens fem grans. Aquesta és la realitat de la societat ripollesa i cada cop ho esdevindrà més. La piràmide poblacional ja comença o gairebé és un triangle invertit i això suposa que cada cop més el focus s'ha de posar no en què envellim, sinó amb com envellim. Fa un temps que tots els esforços s'havien abocat cap a adreçar l'última part de la nostra vida a tenir un final plàcid, sobretot en entorns residencials. Ara, però amb aquesta realitat imperant i en què la tercera edat ja no es pot començar a dir a partir de la jubilació, cal rebuscar, redefinir les estratègies. El món de les cures ha fet una evolució de paradigma en els darrers temps, però cal continuar avançant en aquest camp per seguir gaudint d'una vida plàcida i amb totes les necessitats cobertes no tant en entorns residencials, sinó en els mateixos domicilis. Això suposa no només avançar en determinar les necessitats i resoldre-les, sinó trobar la manera com finançar aquestes demandes, els interessos i sobretot les necessitats d'aquest sector de la població.

Però més enllà de fer-nos grans, el dibuix que es projecta a partir de la piràmide poblacional és un futur cru pel que fa a ampliar aquesta base que cada vegada és més estreta. La realitat és que tenim pocs fills i cada cop són menys els infants que neixen a la comarca. I això, de segur, sempre és una notícia dolenta. Malgrat que cal dibuixar un horitzó amb totes les garanties per a les persones grans, també cal treballar a fer polítiques en majúscules per al nostre present i futur. No han de ser polítiques d'aquelles que només serveixen per maquillar una realitat incontestable, sinó que el que cal de debò és entomar amb valentia les causes, el perquè els joves i no tan joves no tenen fills o en tenen pocs per revertir aquesta piràmide. La vida gira molt de pressa, i aquesta segurament n'és una de les causes, però també els canvis de mentalitat o de tendències, aquella frase que se sent tant ara de: jo vull gaudir de la vida.

Ens fem grans, sí, i és una bona notícia que l'esperança de vida s'allargui i que la qualitat amb què vivim l'edat avançada sigui millor que la de generacions anteriors. Però això només tindrà sentit si som capaços de garantir una societat equilibrada, on hi hagi relleu, on els infants i els joves tinguin també el seu espai i les seves oportunitats. La mirada al futur del Ripollès ha de ser doble: assegurar un envelliment digne i ple, i alhora oferir les condicions perquè arrelin noves famílies, nous projectes i noves vides. Només així evitarem que la piràmide poblacional es converteixi en un mirall de fragilitats.